PARLANT LA GENT S’ENTÉN

 

Si el 30 de desembre passat ETA no hagués decidit trencar-lo, ara estaríem celebrant el primer aniversari d'aquell anunci d'alto el foc permanent i que va entrar en vigor al cap de dos dies. Només va durar nou mesos. Durant aquest temps –alguns més que altres– ens vam anar fent la idea que havia començat, com deia Zapatero, «el principi de la fi» i que la pau al País Basc era cada cop més possible. El president espanyol continua confiant en aquesta possibilitat de diàleg. ETA i l'esquerra abertzale, també. Aquest que sembla que hagi fracassat no és el primer ni serà l'últim intent de buscar la pau a través del diàleg. Si parlant la gent s'entén o si més no es miren de trobar punts d'entesa i les dues parts, per molt enfrontades que estiguin, tenen ganes o sembla que en tinguin de posar-se d'acord sense cessions importants, què ho fa que costi tant? Si la gent del carrer és conscient que per aconseguir alguna cosa s'ha de seure a parlar oblidant allò que el separa del seu interlocutor i procurant incidir en allò que els ajunta o els fa més pròxims, per què no ho fan ells? Falta de voluntat, interessos electorals, un orgull incomprensible… Jo, francament, no conec la resposta, però hi ha un lloc on sí que tenen la resposta i no només això, sinó que també assagen fórmules perquè enemics irreconciliables s'entenguin. I veient el seu full de serveis, el sistema funciona. Ara, no es pensin que han descobert la sopa d'all, no. Senzillament que de l'art de conversar, escoltar i després actuar en conseqüència i, sobretot, a consciència, n'han fet la seva virtut. Des del Sudan fins a Ruanda i Burundi, passant pel Nepal i Indonèsia, entre altres dels conflictes internacionals més sagnants, s'ha notat la seva feina. És el centre Henri Dunant de Ginebra. Fundat el 1999, crea canals de confiança entre governs i grups armats per tancar conflictes i ferides obertes fa massa anys. Diplomàcia d'elit amb una traça especial, amb una mà esquerra ferma i conciliadora al mateix temps per fer seure al voltant d'una mateixa taula persones que no es poden ni veure. Les armes d'aquests autèntics soldats per la pau són l'astúcia, l'experiència i la neutralitat.Després d'uns estira-i-arronses llargs, discrets i fràgils, el seu mèrit és guanyar-se la confiança dels dos bàndols i aconseguir que enemics acèrrims es declarin una treva i comencin les primeres reunions formals per parlar, sense armes, d'una pau que pugui durar per sempre més. Això és a Suïssa però potser no caldria anar tan lluny. Tot i que, segons ens han dit sempre, les reunions entre govern i ETA s'han celebrat fora de les fronteres de l'Estat espanyol, es podrien continuar fent a dins o fora, l'escenari no és important. Ho són més les ganes i els interlocutors. Dic això perquè Catalunya hi podria tenir un paper destacat. M'explicaré. L'any passat, abans de les eleccions de l'1 de novembre, el govern de Maragall va aprovar l'avantprojecte de la creació de l'Institut per la Pau, un organisme català d'abast internacional. El projecte de llei de la seva creació va ser aprovat pel govern català el 17 de gener passat i ja ha iniciat el corresponent tràmit parlamentari perquè sigui una realitat. El seu objectiu i compromís des de la més alta institució de govern és promoure la cultura de la pau i ser un instrument vàlid no només per engegar polítiques públiques de pau sinó per proporcionar eines i recursos a iniciatives de pau que ja estiguin en marxa o a punt de fer-ho. Catalunya no té ni exèrcit ni diplomàcia però pot actuar en realitats amb problemes d'encaix ètnic, nacional o cultural amb tensions que puguin derivar en violència. Intervenir i/o fer de mitjancers si qualsevol dels actors que prenen part en un conflicte així ho requereixen. Aquest és el tarannà dels catalans: dialogants, conversadors, facilitadors, conciliadors…

Si fa uns mesos el president Rodríguez Zapatero demanava a Duran i Lleida que fes de mitjancer per refer els ponts de diàleg tan esgavellats entre PSOE i PP, jo em pregunto: ¿per què aquest nou Institut per la Pau no podria fer la mateixa feina en una matèria tan compromesa i delicada com és la resolució del conflicte al País Basc? D'acord que donada la seva proximitat geogràfica algú ja es preguntaria si seria convenient la intervenció d'un organisme com aquest, armats de prudència i tacte, evidentment, però si es requerís la presència, ajuda o implicació en el procés, podria ser una bona sortida perquè hem quedat que parlant la gent s'entén, no? Doncs com va dir Gemma Nierga al final de la manifestació d'Ernest Lluch, vostès que poden, parlin, dialoguin.

[@more@]



1 comentari

PARLANT LA GENT S’ENTÉN

 

Si el 30 de desembre passat ETA no hagués decidit trencar-lo, ara estaríem celebrant el primer aniversari d'aquell anunci d'alto el foc permanent i que va entrar en vigor al cap de dos dies. Només va durar nou mesos. Durant aquest temps –alguns més que altres– ens vam anar fent la idea que havia començat, com deia Zapatero, «el principi de la fi» i que la pau al País Basc era cada cop més possible. El president espanyol continua confiant en aquesta possibilitat de diàleg. ETA i l'esquerra abertzale, també. Aquest que sembla que hagi fracassat no és el primer ni serà l'últim intent de buscar la pau a través del diàleg. Si parlant la gent s'entén o si més no es miren de trobar punts d'entesa i les dues parts, per molt enfrontades que estiguin, tenen ganes o sembla que en tinguin de posar-se d'acord sense cessions importants, què ho fa que costi tant? Si la gent del carrer és conscient que per aconseguir alguna cosa s'ha de seure a parlar oblidant allò que el separa del seu interlocutor i procurant incidir en allò que els ajunta o els fa més pròxims, per què no ho fan ells? Falta de voluntat, interessos electorals, un orgull incomprensible… Jo, francament, no conec la resposta, però hi ha un lloc on sí que tenen la resposta i no només això, sinó que també assagen fórmules perquè enemics irreconciliables s'entenguin. I veient el seu full de serveis, el sistema funciona. Ara, no es pensin que han descobert la sopa d'all, no. Senzillament que de l'art de conversar, escoltar i després actuar en conseqüència i, sobretot, a consciència, n'han fet la seva virtut. Des del Sudan fins a Ruanda i Burundi, passant pel Nepal i Indonèsia, entre altres dels conflictes internacionals més sagnants, s'ha notat la seva feina. És el centre Henri Dunant de Ginebra. Fundat el 1999, crea canals de confiança entre governs i grups armats per tancar conflictes i ferides obertes fa massa anys. Diplomàcia d'elit amb una traça especial, amb una mà esquerra ferma i conciliadora al mateix temps per fer seure al voltant d'una mateixa taula persones que no es poden ni veure. Les armes d'aquests autèntics soldats per la pau són l'astúcia, l'experiència i la neutralitat. Després d'uns estira-i-arronses llargs, discrets i fràgils, el seu mèrit és guanyar-se la confiança dels dos bàndols i aconseguir que enemics acèrrims es declarin una treva i comencin les primeres reunions formals per parlar, sense armes, d'una pau que pugui durar per sempre més. Això és a Suïssa però potser no caldria anar tan lluny. Tot i que, segons ens han dit sempre, les reunions entre govern i ETA s'han celebrat fora de les fronteres de l'Estat espanyol, es podrien continuar fent a dins o fora, l'escenari no és important. Ho són més les ganes i els interlocutors. Dic això perquè Catalunya hi podria tenir un paper destacat. M'explicaré. L'any passat, abans de les eleccions de l'1 de novembre, el govern de Maragall va aprovar l'avantprojecte de la creació de l'Institut per la Pau, un organisme català d'abast internacional. El projecte de llei de la seva creació va ser aprovat pel govern català el 17 de gener passat i ja ha iniciat el corresponent tràmit parlamentari perquè sigui una realitat. El seu objectiu i compromís des de la més alta institució de govern és promoure la cultura de la pau i ser un instrument vàlid no només per engegar polítiques públiques de pau sinó per proporcionar eines i recursos a iniciatives de pau que ja estiguin en marxa o a punt de fer-ho. Catalunya no té ni exèrcit ni diplomàcia però pot actuar en realitats amb problemes d'encaix ètnic, nacional o cultural amb tensions que puguin derivar en violència. Intervenir i/o fer de mitjancers si qualsevol dels actors que prenen part en un conflicte així ho requereixen. Aquest és el tarannà dels catalans: dialogants, conversadors, facilitadors, conciliadors…

Si fa uns mesos el president Rodríguez Zapatero demanava a Duran i Lleida que fes de mitjancer per refer els ponts de diàleg tan esgavellats entre PSOE i PP, jo em pregunto: ¿per què aquest nou Institut per la Pau no podria fer la mateixa feina en una matèria tan compromesa i delicada com és la resolució del conflicte al País Basc? D'acord que donada la seva proximitat geogràfica algú ja es preguntaria si seria convenient la intervenció d'un organisme com aquest, armats de prudència i tacte, evidentment, però si es requerís la presència, ajuda o implicació en el procés, podria ser una bona sortida perquè hem quedat que parlant la gent s'entén, no? Doncs com va dir Gemma Nierga al final de la manifestació d'Ernest Lluch, vostès que poden, parlin, dialoguin.

[@more@]



Comentaris tancats a PARLANT LA GENT S’ENTÉN

Parlant la gent s’entén

  

Si el 30 de desembre passat ETA no hagués decidit trencar-lo, ara estaríem celebrant el primer aniversari d'aquell anunci d'alto el foc permanent i que va entrar en vigor al cap de dos dies. Només va durar nou mesos. Durant aquest temps –alguns més que altres– ens vam anar fent la idea que havia començat, com deia Zapatero, «el principi de la fi» i que la pau al País Basc era cada cop més possible. El president espanyol continua confiant en aquesta possibilitat de diàleg. ETA i l'esquerra abertzale, també. Aquest que sembla que hagi fracassat no és el primer ni serà l'últim intent de buscar la pau a través del diàleg. Si parlant la gent s'entén o si més no es miren de trobar punts d'entesa i les dues parts, per molt enfrontades que estiguin, tenen ganes o sembla que en tinguin de posar-se d'acord sense cessions importants, què ho fa que costi tant? Si la gent del carrer és conscient que per aconseguir alguna cosa s'ha de seure a parlar oblidant allò que el separa del seu interlocutor i procurant incidir en allò que els ajunta o els fa més pròxims, per què no ho fan ells? Falta de voluntat, interessos electorals, un orgull incomprensible… Jo, francament, no conec la resposta, però hi ha un lloc on sí que tenen la resposta i no només això, sinó que també assagen fórmules perquè enemics irreconciliables s'entenguin. I veient el seu full de serveis, el sistema funciona. Ara, no es pensin que han descobert la sopa d'all, no. Senzillament que de l'art de conversar, escoltar i després actuar en conseqüència i, sobretot, a consciència, n'han fet la seva virtut. Des del Sudan fins a Ruanda i Burundi, passant pel Nepal i Indonèsia, entre altres dels conflictes internacionals més sagnants, s'ha notat la seva feina. És el centre Henri Dunant de Ginebra. Fundat el 1999, crea canals de confiança entre governs i grups armats per tancar conflictes i ferides obertes fa massa anys. Diplomàcia d'elit amb una traça especial, amb una mà esquerra ferma i conciliadora al mateix temps per fer seure al voltant d'una mateixa taula persones que no es poden ni veure. Les armes d'aquests autèntics soldats per la pau són l'astúcia, l'experiència i la neutralitat. Després d'uns estira-i-arronses llargs, discrets i fràgils, el seu mèrit és guanyar-se la confiança dels dos bàndols i aconseguir que enemics acèrrims es declarin una treva i comencin les primeres reunions formals per parlar, sense armes, d'una pau que pugui durar per sempre més. Això és a Suïssa però potser no caldria anar tan lluny. Tot i que, segons ens han dit sempre, les reunions entre govern i ETA s'han celebrat fora de les fronteres de l'Estat espanyol, es podrien continuar fent a dins o fora, l'escenari no és important. Ho són més les ganes i els interlocutors. Dic això perquè Catalunya hi podria tenir un paper destacat. M'explicaré. L'any passat, abans de les eleccions de l'1 de novembre, el govern de Maragall va aprovar l'avantprojecte de la creació de l'Institut per la Pau, un organisme català d'abast internacional. El projecte de llei de la seva creació va ser aprovat pel govern català el 17 de gener passat i ja ha iniciat el corresponent tràmit parlamentari perquè sigui una realitat. El seu objectiu i compromís des de la més alta institució de govern és promoure la cultura de la pau i ser un instrument vàlid no només per engegar polítiques públiques de pau sinó per proporcionar eines i recursos a iniciatives de pau que ja estiguin en marxa o a punt de fer-ho. Catalunya no té ni exèrcit ni diplomàcia però pot actuar en realitats amb problemes d'encaix ètnic, nacional o cultural amb tensions que puguin derivar en violència. Intervenir i/o fer de mitjancers si qualsevol dels actors que prenen part en un conflicte així ho requereixen. Aquest és el tarannà dels catalans: dialogants, conversadors, facilitadors, conciliadors…

Si fa uns mesos el president Rodríguez Zapatero demanava a Duran i Lleida que fes de mitjancer per refer els ponts de diàleg tan esgavellats entre PSOE i PP, jo em pregunto: ¿per què aquest nou Institut per la Pau no podria fer la mateixa feina en una matèria tan compromesa i delicada com és la resolució del conflicte al País Basc? D'acord que donada la seva proximitat geogràfica algú ja es preguntaria si seria convenient la intervenció d'un organisme com aquest, armats de prudència i tacte, evidentment, però si es requerís la presència, ajuda o implicació en el procés, podria ser una bona sortida perquè hem quedat que parlant la gent s'entén, no? Doncs com va dir Gemma Nierga al final de la manifestació d'Ernest Lluch, vostès que poden, parlin, dialoguin.

[@more@]



Comentaris tancats a Parlant la gent s’entén

ETERNA FELICITAT

Eterna felicitat.- 

El mes de febrer passat, dies abans de Sant Valentí es va descobrir a Mantua, a Italia, una sepultura amb una parella enterreda feia més de 6.000 anys.Els arqueòlegs asseguren que els dos esquelets són d’un noi i una noia joves que van viure durant el Neolític.El cas és que els dos van aparèixer abraçats, junts fins a l’eternitat.Ningú encara no ha acalarit si van morir junts o si primer va traspassar un, possiblement l’home, i després es va sacrificar l’altra, la noia.I una tercera persona que conexilla la seva història d’amor va accedir a enterraar-los així. No sabem què hi ha després de la mort però estarme d’acord que ens n’hauríem de cuidar. Una cultura tant avançada com l’egipcia ho ha tingut sempre molt clar, ja des dels seus orígens. Perquè que els egipcis creien en una vida després de la mort ho sap tothom. I que ja en vida es preocupaven de preparar el terreny per quan haguéssin de trepitjar el més enllà, també. Les piràmides en són un clar exemple. Unes tombes gegantines que els faraons es feien construir durant el seu mandat i després les feien omplir amb mobles, roba, armes, menjar, objectes preciosos i tot el que necessitessin per sentir-se com a casa i per, un cop morts, seguir amb el ritme de vida que duien abans quan eren vius. Alguns no s’estaven de res per satisfer totes les seves necessitats en l’altra vida.Totes ? Totes no. Que se sàpiga no s’ha trobat mai cap faraó enterrat amb algú altre de la seva espècie- sigui home o dona, depèn de la seva inclinació sexual- perquè es fessin companyia eternament.Amb algun animal a prop ja no és tan estrany però. En canvi, aquesta pràctica ancestral i que molts miren d’erradicar sí que es fa en alguns  pobles i llogarrets de la Xina més profunda i rural i té un nom: minghun o matrimonis en el més enllà. Per a molts xinesos, un avantpassat és algú a qui s’ha d’honorar però també algú a qui se li han de satisfer les seves necessitats. Hi ha families que cremen ofrenes de diners falsos o maquetes de cotxes de luxe de paper per si necesita uns quants iuans o fer un passeig elegant per l’altre món.

Establir amb exactitud els orígens del "minghun" és complicat però els acadèmics han trobat al.lusions d’aquesta pràctica en diversos textos antics, inclòs “Els rituals de Zhou”, un manual de conducta confuciana apropiada, escrit al voltant del segle III abans de Crist. Des de llavors, doncs,  no s’ha deixat de dur a la pràctica aquesta cerimònia. Considerada no ja morbosa sinó vergonyosa i macabra, el partit Comunista de la Xina ha intentat erradicar aquesta costum diverses vegades amb més o menys èxit-depèn de les zones del país. Però en les regions més aïllades i rurals es mantenen. Són aquelles que s’estenen al llarg del riu Groc. Hi ha algunes famílies de pobles i llogarrets que recorren incansablement casa per casa viles i  poblacions veïnes  a la recerca del seu objectiu: garantir la felicitat eterna del seus éssers estimats. Per fer- ho depenen d’una xarxa d’informadors feta a base d’amics, familiars o coneguts que amb soborns o sense els ajuden a buscar primer i a posar-se en contacte després una altra familia que se’ls acabi de morir una filla soltera. La finalitat és convèncer la familia de la morta i comprar el cos de la noia per enterrar-la al costat del seu fill, junts, com si es  tractés d’una parella casada. Però no s’acaba aquí. De vegades, hi ha famílies que s’hipotequen fins el punt de comprar una noia viva. I on les adquiriexen?-i perdoneu els verbs però és que el que fan són compravendes- Les dones les troben en els mercats de dones o d’esclaves, com li volgueu dir perquè sí encara n’hi han. Dones segrestades, enganyades i , finalment venudes il.legalment.

Algunes d’elles per passar la resta de la seva vida com a dona d’un mort a qui només coneixerà quan ella traspassi. No hi ha constància que facin res per afavorir que el decés sigui més ràpid del compte. Però el que no em sé imaginar és un dia de cada dia de la vida, trista existència, d’aquestes núvies de la mort. Noies que tenen un futur ben poc brillant perquè saben que només seran útils quan es morin i  siguin enterrades al costat del seu marit. Les creences tradicionals xineses diuen que una vida sense matrimoni és una vida incompleta per això els pares que se’ls mor un fill solter es preocupen perquè no sigui infeliç. Fins i tot quan es recuperen els cossos de noies mortes per exemple ofegades al riu, les famílies poden arribar a pagar molts diners perquè la felicitat eterna no té preu.I sinó que els ho expliquin a la parella de Mantua.

 

Martí Gironell

[@more@]

Comentaris tancats a ETERNA FELICITAT

L’OASI MEDIEVAL

L’oasi medieval.-

283 agressions denunciades a Catalunya, un 5% més que l’any passat. Diversos col.lectius alerten de l’augment d’agressions als homosexuals des que ara fa un any es va legalitzar el casament entre dues persones del mateix sexe.És una violència de gènere diferent de la que pateixen les dones però hi ha símptomes que haurien de posar en alerta les autoritats perquè comença a agafar unes proporcions que potser no seran preocupant però si més no són preocupants.El dels gais, lesbianes i transsexuals és un col.lectiu que sembla que assumeixi les agressions com un fet normal.Diuen que ja hi estan acostumats, vaja que ja hi compten amb això que els puguin insultar, que els puguin escupir, que els puguin ridiculitzar i que, fins i tot, que els puguin estomacar. Gairebé com si ja hi anés amb la condició d’homosexual haver de suportar això.Entenc que en alguns casos pot ser una manera d’entomar la desagradable situació però t’ha d’acabar passant factura psicológica i de vegades traumatológica. Aquesta actitud de resignació és la que denuncien  associacions i plataformes homosexuals i des de les seves talaies miren de fomentar un canvi perquè es denunciïn aquests comportaments.Els costarà perquè toparan amb una realitat que, francament no és gens engrescadora. S’encaren amb un entorn, ben poc tolerant -per no dir gens- amb la diferència. I sobretot si hem de fer cas d’un estudi realitzat als joves de la Comunitat de Madrid que diu que un de cada tres enquestats considera normal tractar amb menyspreu els homosexuals. N’hi ha que diuen que aquests comportaments homòfobs els recorden a èpoques reculades que sovint situen a l’Edat Mitjana. I per aquelles coses del destí aquesta lectura de l’actualitat diaria se m’ha creuat amb una altra que estic fent aquests dies d’un llibre d’en Jaume Mestres sobre els seus viatges al Marroc i a Egipte de l’editorial Columna.Els el recomano. La qüestió és que Mestres va visitar un oasi egipci que es diu Siwa, situat desert endins a uns 300 quilòmetres d’Alexandria.L’autor explica que a l’edat mitjana els siwanesos van construir un poble fortificat per protegir-se dels atacs dels beduïns. Els notables del poble, fomat pels ancians i venerables del llogarret, van determinar que uns quants homes joves s’encarregarien de treballar les terres dels rics i que, de nit, haurien de vigilar l’oasi. Dels pagesos joves que mantenien els horts se’n deien “zaggalah” que vol dir mosso, sagal.Per si no passessin prou pena aquests sagals, el consell de notables encara els va collar més:no es podrien casar fins passats els quaranta anys i havien de viure fora muralla.No podien entrar a l’oasi per evitar així que tinguessin relacions sexuals amb les dones del poble.Podeu comptar que fora un oasi la diversió és més aviat escassa, la diversió i gairebé tot és escàs perquè la vida fora d’un oasi és gairebé nul.la. En qualsevol cas, però segons relata Mestres, els sagals ja procuraven muntar-s’ho bé.Un cop feta la feina es reunien  per beure, cantar i ballar. Es feien la música amb els seus propis instruments i es feien el vi fermentat extret del cor de la palmera. A mesura que es lliuraven al plaer de la música i la dansa, el vi feia el seu efecte i els balls i els cants anaven pujant de to fins a acostar-se cos a cos amb incitacions i moviments que deixaven de ser sensuals per passar a ser explícitament sexuals. Com que no podien tenir contacte amb dones, la majoria de sagals es van abocar a l’homosexualitat. Una pràctica que, i estem parlant de l’edat mitjana a Egipte, no va estigmatitzar ningú ni va representar cap represàlia. Al contrari. Es van formalitzar casaments- com Déu mana- entre homes. No van escatimar cap detall.I així es va mantenir fins el 1928. Una visita a Siwa del rei Fuad va acabar amb unes relacions que tothom respectava.Segons ell eren costums contra la moral islámica i es castigava qui gozaba desobeir la seva ordre expressa d’abolir les unions entre homes.Diuen que es van fer casaments fins a finals dels anys 40 però no hi ha ningú que ho pugui asegurar de manera taxativa. Això que podia semblar un conte de les mil i una nit, és real. No és cap miratge encara que passés en un oasi al mig del desert egipci.Tant que es critica l’edat mitjana que només de sentir que s’evoca elperíode medieval ja ens aboca a una època violenta, sense ordre ni concert i on les diferències es llimaven a cops- com ara- estic segur que per algunes coses no ens vindria gens malament recuperar alguns costums medievals respectuosos amb els que pensen, actúen o estimen diferent a la majoria.

Martí Gironell

[@more@]

2s comentaris

CASSITERITA AL CONGO

 Cassiterita al Congo.-

D’entrada, tot i aquest títol, no té res a veure amb la novel.la d’Albert Sánchez Piñol, Pandora al Congo, però aquesta història de la cassiterita té certes similituds, francament. No només per l’escenari, unes mines al cor de la jungla, sinó també per les misèries humanes que la protagonitzen i que trobarem més endavant.El llibre transcórre en dos àmbits geogràfics ben diferents: la Gran Bretanya de la Gran Guerra i el Congo. Quedem-nos en aquest segon lloc, i més en concret, a la selva d’aquest país africà. Allà dos aristòcrates anglesos capitanegen una expedició per trobar or i diamants. Per aconseguir-ho, no tenen cap mirament ni cap escrúpol d’esclavitzar els habitants dels pobles que troben abans d’arribar al lloc on s’han de començar les excavacions.Després la trama es desenvolupa i continua, fins i tot per sota terra, i creguint-me que  és altament recomanable la seva lectura. Però a mi un cop acabat  de llegir el llibre m’ha fet pensar en un realitat que es viu a l’antic Zaire i que de fet ha alimentat el sagnant conflicte d’aquell país.

En les profunditats de la selva africana, la cobdicia, la crueldat, la indiferència i la violencia-“virtuts” d’aquells aristòcrates europeus de la novel.la de Sánchez Piñol- fan possible un negoci emergent al Congo: l’extracció, transport i comercialització de la cassiterita. El diòxid d’estany d’un dels materials que té més sortida a les borses europees. Aquest “or morat” és bàsic per poder fabricar els aparells electrònics que, compulsivament, consumim a Occident.La demanda de cassiterita creix. El preu s’ha multiplicat deu vegades des que l’estany ha substituït al coure per fabricar les plaques de circuits electrònics. Cada sac que els soferts miners han traginat de dins de la mina a fora, val 400 dòlars pel cap baix, però ells si tenen sort només en cobraran cinc de dòlars per una jornada de feina d’aquelles de sol a sol. Negoci rodó.Ara bé, perquè alguns dels nostres electrodomèstics funcionin han hagut de morir milers de congolesos que treballen en condicions miserables a les mines. Moren pels trets dels soldats de l’exèrcit del seu propi país que controlen les mines. Cauen abatuts per les bales de guerrillers que intenten frustar el negoci del que d’estranquis també hi participa el govern, malgrat que jurin que l’estat no en treu ni cinc. La població congolesa obligada a fer de miner o de traginer no només són víctimes d’aquest foc creuat també moren de cansament, rendits després de pencar hores i hores i de fer llargues caminades des del campament fins a la mina. També moren de gana, de set i d’excés de feina.Saben que els forats de les mines poden acabar sent fàcilment les seves tombes.Després d’això només es poden denunciar aquests fets i subscriure l’opinió  d’un dels personatges del llibre de Sánchez Piñol: “Hem arribat a un punt on principis com la justícia, la veritat o la llibertat importaven ben poc”.O gens, hi podríem afegir. Perquè si mirem cap a una altra banda, al capdavall, el que estem fent és el joc als beneficiris d’aquest macabre triangle de les Bermudes format per empresaris- governs-exèrcits i contribuïm a fer més gran les diferencies entre rics i pobres. 

Martí Gironell

[@more@]

Comentaris tancats a CASSITERITA AL CONGO

SALVADOR SENSE POR

Salvador sense por.-

Ja fa unes setmanes que s’ha estrenat la pel.lícula Salvador i no em fa por dir que si no la veig no passarà res. Per què? No tinc cap dubte que és una bona pel.lícula però m’he llegit el llibre en què està basat el guió de Lluis Arcarazo i Manel Huerga i n’he tingut prou per experimentar el que han sentit les milers de persones que ja l’han vista: Ràbia, impotència, odi, fàstic, tristesa, angoixa, desolació, abatiment, dolor i fins i tot por. Por perquè no les tinc totes que no s’estiguin cometent actes d’aquesta mena en algun lloc molt a prop del meu país… Tots aquests sentiments els van provocar- i de fet els provoquen encara, tant després de llegir el llibre com de veure la pel.li – la decisió cruel d’un règim, el franquista, de condemnar a mort un jove de vint-i-cinc anys a qui li imputaven haver comès dos crims. El llibre es diu “Compte enrere” d’edicions 62. És un llibre que tenia des fa cinc anys, exactament el mateix temps que fa que es va publicar,l’any 2001. Era un d’aquells llibres que m’havia quedat en la lleixa on hi vas posant aquells títols que tot i no ser-hi porten l’etiquteta implícita que “algun dia tens intenció de llegir”. Quan s’acostava l’estrena de la pel.lícula em vaig autoimposar la lectura del llibre abans d’anar al cinema. Trobava que m’ajudaria a entrar en la història d’una injusticia que em sonava llunyana i que em serviria per connectar amb la pel.lícula d’una manera més directa. La reconstrucció de la història del jove Puig Antich que fa el llibre és tan minuciosa i intensa que et fa reviure tots i cadascún dels instants que marquen els seus últims anys de vida fins que el garrot vil li va estroncar de manera brutal i salvatge. No només l’última nit, l’angoixòs compte enrere a la Model mentre espera un indult d’un generalíssim decrèpit, malalt i aquella nit més dormilega que mai, sinó també la de la gent que l’envoltava, d’una banda i de l’altra. Els testimonis reveladors que proposa el llibre a través de les seves germanes i d’altres persones que van viure i compartir les idees i la lluita de Puig Antich al MIL, la clandestinitat i els robatoris però també les detencions. Són testimonis que situen a tothom al lloc que es mereix, no es donen noms però els que no hi van ser es veuen ben retretats. La contundencia amb que es dibuixen els perfils sinistres dels policies, militars i funcionaris de presons que van acompanyar fins el final el jove anarquista tampoc tenen pèrdua. O les irregularitats que van envoltar la seva detenció, el procés judicial i el consell de guerra.Un cas, per cert, que la seva familia encara lluita perquè es revisi, de moment sense èxit ja que el Tribunal Suprem s’hi nega. Això no treu que no està de més remarcar que el procés de Puig Antich va coincidir en el temps amb l’atemptat d’ETA contra el llavors president del govern. Allò no només va suposar fer volar pels aires el que estava cridat a ser el substitut de Franco, Luis Carrero Blanco, sinó que es va esfumar tota possibilitat de clemencia- si és que aquesta paraula exisitia realment en el vocabulari del Caudillo-. És molt significatiu que quan Salvador té noticies de l’atemptat digui “ETA m’ha matat”.

Però, sobretot, el que és més revelador del llibre és sentir la veu de Salvador, en castellà encara que sigui per imposició.El sentim a través de les cartes, a Montse Plaza, la seva primera xicota i fidel confident o a Margalida Bové, l’última companya. Al seu germà Quim, que treballava als Estats Units, a la seva mare, a les seves germanes i al seu pare que no es va veure mai en cor ni d’escriure’l ni d’anar-lo a veure. El lector és conscient en tot moment de l’enteresa i la força moral d’un home que encara tot sol i d’una manera ben lúcida el final sobtat de la seva vida, una vida que va viure sense por malgrat que el context era per estar mort de por. Una època que la por era tangible, amb noms, cognoms i galons. Tot el contrari d’aquesta por líquida i difusa de la nostra època que ha definit el sociòleg Zygmunt Bauman en el seu últim llibre. Diu que ara vivim amb la por d’una amenaça constant sense saber ben bé de què o de qui. Jo no vaig conèixer Salvador Puig Antich però després de llegir les seves cartes admires la determinació amb què es va enfrontar, de cares i sense por, a aquells que volien sotmetre les persones, precisament, a les lleis de la por.

 

Martí Gironell

[@more@]

1 comentari

VESTIR UN SANT PER DESVERTIR-NE UN ALTRE


Vestir un sant per desvestir-ne un altre.-

 Es veu que la pròxima guerra no serà ni la nuclear ni la de les galàxies. La nova batalla global serà la que es lliurarà entre aliments i combustible. Sí ja ho sé, sona ben estrany, eh? Però com que el petroli s’acaba i els països  volen  reduir la seva dependència de les importacions del cru  i, sobretot de les fluctuacions del seu preu, tothom poc o molt s’espavila per produir en el seu territori un nou combustible: el biodièsel. Com d’altres biocombustibles,  el biodièsel s'obté a partir d'olis vegetals, verges o reciclats, i té unes propietats semblants al gasoil. Això el fa apte pels vehicles amb motors dièsel, que el poden fer servir sol o barrejat. A més s’ha de tenir en compte que és una de les fonts d'energia que es vol impulsar per lluitar contra el canvi climàtic. D’aquí per exemple que la Unió Europea, entre d’altres estats, tingui la voluntat de promoure’n la producció per no contribuir a la contaminació del planeta fent servir aquests carburants. Això comporta però que l’aposta per els biocarburants posi en guàrdia el mercat alimentari pel perill de desestabilitzar-lo. Als Estats Units hi ha 116 plantes de producció de biocombustible i n’hi ha 79 més en projecte de construcció. Biocombustible a base d’etanol, un carburant que es fa amb blat de moro. Però per això necessiten 60 milions de tones de blat de moro per refinar. El preu del gra del blat de moro ha duplicat el seu preu i està pels núvols. La conseqüència directa d’aquest augment l’han notat els països que depenen de la importació d’aquest gra com ara Indonèsia, Algèria, Nigèria, Egipte i en general països en desenvolupament.Però el primer país on se n’han sentit de seguida d’aquests preus prohibitius del gra de blat de moro és  Mèxic amb la coneguda crisis de “la tortilla”, un element bàsic a la cuina mexicana que com tants altres de la seva gastronomia es prepara amb blat de moro. Un producte que en quatre dies s’ha convertit en un article de luxe. L’encariment repercuteix en les butxaques dels més humils que no només compren blat de moro per cuinar per ells sinó també per engreixar porcs i gallines del corral. A la Xina que ja s’han ensumat el problema han denegat els permisos per construir més plantes de biodièsel. Allà per produir carburant a partir de la soja. Exposo aquests casos perquè actualment, hi ha tres plantes de biodièsel funcionant a Catalunya i fa ben poc s’ha presentat el projecte de la que serà la quarta planta de biodièsel. Serà la primera que es construirà a l’interior del país. Si tot va bé serà a la comarca de l’Anoia, al municipi de Pujalt.Una infraestructura que el que permetrà, d’entrada, és que els pagesos de la zona- ja prou tocada per la crisi del tèxtil- puguin aixecar el cap amb el cultiu de la colza. Alguns pagesos de la comarca i de les del voltant ja han abandonat el monocultiu de cereals i han introduït la colza en els seus conreus. Ho han fet per poder subministrar oli a la nova planta de producció de biodièsel que s'ha d'instal·lar en uns terrenys d’aquest petit municipi anoienc i que els permetrà treure més rendiment de les seves explotacions. Per què? Doncs senzillament perquè el conreu de colza està subvencionat per la Unió Europea. I ja hem explicat unes línies abans que Brussel.les té molt d’interès a produir combustibles néts, no contaminants.

La construcció de la planta requerirà una inversió de 8,5 milions d'euros i es calcula que tindrà capacitat per produir 24 milions de litres de biodièsel l'any. A casa nostra, de moment, els biocombustibles representen només un 3,9% de totes les energies renovables.No arribem als nivells d’altres superpotències en producció de biocarburants però de mica en mica, sense pressa però sense pausa. I sobretot prenent bona nota del què els passa a  d’altres països perquè situacions semblants  a la de Mèxic no es reprodueixin aquí. És a dir, evitar que no acabi sent bona aquella definició que alguns experts ja fan correr i que diu que els biocombustibles són el dièsel de la deforestació. Una definició justificada perquè  encara que siguin menys contaminants, la seva alta demanda estimula l’ampliació de superficies cultivables per després deixar aquell terreny erm i sense plantar-hi res més. I a més no hem d’oblidar que podem correr el perill de vestir un sant per desvestir-ne un altre. No contaminarem, no serem víctimes de les potències petroleres però farem que milions de persones les passin ben magres i no tinguin res per menjar.

 

Martí Gironell

      

[@more@]

Comentaris tancats a VESTIR UN SANT PER DESVERTIR-NE UN ALTRE

EN NOM DE LA RELIGIÓ

En nom de la religió.- La pobresa,-i la mala repartició de les riqueses,  el terrorisme i l’islamisme radical són els tres grans obstacles que té la dona per mirar de sobreviure als països de majoria musulmana.La imatge de submissió i de discriminació de la dona  en aquells països regits per les lleis coràniques ha centrat el segon congrés internacional de feminisme islàmic- que per molt que els sobti també n’hi ha i molt actiu, per cert- que s’ha fet a Barcelona durant el primer cap de setmana de novembre,després del Ramadà. Els problemes d’aquestes dones sovint són fruit d’una interpretació patriarcal i masclista de l’Alcorà. Per això el que han reclamat és que la solució no només passi per una reinterpretació del text sagrat més igualitària sinó perquè també les dones tinguin accés a l’educació, l’única eina per sortir de l’aïllament. De pares que confiïn en les seves filles i les deixin estudiar i decidir el seu propi futur ja n’hi ha i és cert que cada vegada n’hi ha més però encara són pocs els que no només creuen sinó que permeten l’evolució de les seves filles. Un cop d’ull als informes d’Aministia Internacional n’hi ha prou per veure que aquests són casos aïllats i que, per desgràcia, en països com ara pakistan o iran abunden aquelles històries reals en què els homes(pares, marits, germans) retallen en virtut de les seves creences religioses tant els drets més bàsics d’una persona, en aquest cas una dona (filla, esposa, germana)  fins el punt de creure’s amb el dret de prendre’ls la vida. Històries com la d’una dona, Kobra Najjar, obligada a prostituir-se perquè el seu marit heroinòman la maltractava i li reclamava els diners que guanyava perquè ell es pogués pagar la droga. Tipa d’aquesta situació de rebre pallisses, Kobra, desesperada, li ho va explicar a un dels seus clients i aquest es va carregar el marit. Ja es poden imaginar com ha acabat la història, no? L’assassí del marit va ser condemnat a mort però va ser indultat per a familia de la víctima que, resulta que havia rebut una sucosa indeminització. Ella, Kobra, l’autèntica víctima, va rebre dues condemnes: vuit anys de presó com a còmplice d’assassinat i a morir lapidada per adulteri. Va passar fa deu anys però casos com aquest, Aministia Internacional n’ha recollit centenars i arriben  fins al mes de maig d’aquest any. Casos que han fet arribar a l’organització grups d’advocades, periodistes i activistes, algunes de les quals han passat pel congrés de feminisme islàmic de Barcelona. El seu diagnòstic és clar l’educació és la clau per acabar amb aquestes injustícies generades per una interpretació esviaixada d’un text religiós. Una educació pública per a dones i també per homes sobre els drets que també tenen les dones. Per a la societat musulmana és molt explícit perquè l’Alcorà és clar sobre la igualtat de gènere i la justícia social. UNICEF ja fa un parell d’anys va posar damunt de la taula uns estudis molt reveladors. Mostraven que les nenes sense escolarització són més vulnerables a la pobresa i a la fam. La falta de coneixements també fa que tinguin més perill de contreure la sida que els nois, així com de ser víctimes de la violència familiar, l'explotació sexual, els maltractaments i el tràfic de menors. La inversió en l'educació de les noies, en canvi, suposa una millora en el desenvolupament econòmic dels seus països, garanteix l'educació per a la generació següent, i a la pràctica es tradueix en famílies més sanes i un descens de la mortalitat infantil.

Hi ha una dita que diu "Educar un nen és educar un home; educar una nena és educar una família". Educar les nenes té un efecte multiplicador. No només tens un individu que rep una educació bàsica. La seva família, els seus nens, la seva comunitat més pròxima… es beneficien d'aquesta educació. Unicef demana que es reconegui l'ensenyament com una eina essencial en el desenvolupament i que les polítiques d'educació s'incloguin en els plans nacionals per a la reducció de la pobresa. I als països industrialitzats se'ls recorda el compromís de dedicar 0,7 per cent del PIB per garantir de manera oficial l'educació bàsica. Potser així pal.liant aquest dèficit es podrien començar a corregir els flagrants casos de discriminació que pateixen les dones en nom de la religió.

 

Martí Gironell

[@more@]

Comentaris tancats a EN NOM DE LA RELIGIÓ

LLIÇONS D’HISTÒRIA

Lliçons d’Història.-

Fa molts anys vaig llegir en el pròleg d’un llibre de Michael Crichton que el passat ens serveix per entendre el present, mirar d’aprendre dels nostres avantpassats i amb aquest coneixement des del present encarar el futur amb unes certes garanties, com a mínim per no repetir els mateixos errors.

La sensació que després de mirar cap enrere, cap al passat, som una mica més savis ens hauria de recomfortar però veient tal com va el món et fa desdir d’aquest pensament i veus que no n’aprenem dels errors del passat. I al meu entendre, això és el que passa amb l’Iran. Per trobar l’origen del problema i entendre com s’ha arribat fins el moment actual amb el desafiament de Teheran a la comunitat internacional pel programa nuclear no s’ha de recular gaire. El 1953 Iran tenia un govern plenament democràtic-com ara, de fet- dirigit per Mossadegh, un primer ministre moderat que admirava el sistema liberal dels Estats Units i que sens dubte d’haver pogut li hagués agradat d’adoptar i aplicar en el seu país. Un govern que, no m’estaré de dir-ho, no tenia cap tic d’integrisme islàmic ni islamista,  ni pretenia que la religió dirigís la política del país cosa que no pot dir l’executiu que actualment dirigeix Ahmadinejad. L’actual president és un obedient servent del poderós aitol.là, Alí Hamenei, successor de Homeini, per les mans del qual passen totes les decisions i té un control absolut de l’estat islàmic. Però, ai las!, Mossadegh va cometre un pecat mortal segons els punt de vista sempre interessat de les potències occidentals. El primer ministre va nacionalitzar la producció petroliera iraniana tip que la companyia británica Anglo-Iranian, que tenia els drets d’explotació gairebé en exclusiva, s’embutxaqués el 90% dels beneficis.(Salvant les distàncies, recordin què ha passat a Bolivia amb la decisió que ha pres Evo Morales sobre la nacionalització dels hidrocarburs).Aquesta decisió va condemnar políticament Mossadegh i de retruc se’n va resentir tot el país. Per què? La resposta és molt senzilla. Els Estats Units i la Gran Bretanya es van aliar per fer fora del poder Mossadegh que l’únic que volia era reequilibrar la riquesa i prou i després recordo que el que volia era aplicar un sistema liberal inspirat en el model nord-americà. Quan Dwight Eisenhower va arribar a la Casa Blanca va propiciar allò que l’administració Truman mai havia consentit.El Govern democràtic de l’Iran va ser derrocat per un cop d’estat orquestrat per la CIA i els serveis secrets britànics, amb el vist-i-plau de Winston Churchill. Per protegir els seus interessos a la zona, els fervents defensors i patrocinadors de la democràcia miraven cap a una altra banda per preservar els seus interessos  a la zona i deixaven que un govern legitimament democràtic fos substituït per les armes per un altre que estava molt més a prop d’una dictadura corrupte, com de fet va acabar sent. Un règim dictatorial en què tot el poder absolut amb el recolzament de les dues potències occidentals estava pretesament en mans d’una sola persona, Mohamed Reza Palevi.

El seu règim va provocar la radicalització  de les masses, d’estudiants sobretot, que van començar a donar suport als imams més radicals que vivien exiliats, com és el cas de l’aiatol.là Homeini. Empesos per unes ganes de canvi es van organitzar per fer possible el seu retorn perquè liderés la revolució islàmica.Una revolta que ha acabat donant la identitat oficial de la república i que es basa en la revolució i la religió. En el fons, aquest ressentiment iranià  cap a Occident s’ha d’entendre- que no vol dir que el justifiqui, alerta- en tant que els Estats Units i el Regne Unit van emparar un règim que va suposar frustrar la oportunitat d’haver format una democracia, un sistema com el que en principi disfrutem nosaltres tot i que estiguem sotmesos a d’altres dictadures i tiranies que han pres altres formes. En qualsevol cas, és en aquest període recent de la Història quan es va començar a forjar aquest Iran que ara coneixem. És en aquesta època on s’ha de buscar- i segurament es trobaran- les respostes al perquè de la manera d’actuar de la república islàmica de l’Iran que fa tanta por que pugui desenvolupar la bomba atòmica al servei d’un govern extremista, ressentit i amb ganes de revenja contra Occident i contra aquells governs de la zona protegits o emparats pel paraigües occidental, com ara Israel. Potser només així, tornant a revisar antigues lliçons d’Història d’un passat molt pròxim, entendrem aquest present i no es repetiran uns errors que podrien hipotecar un futur no només d’un país sinó del món sencer.

 

Martí Gironell

[@more@]

Comentaris tancats a LLIÇONS D’HISTÒRIA