CASSITERITA AL CONGO

 Cassiterita al Congo.-

D’entrada, tot i aquest títol, no té res a veure amb la novel.la d’Albert Sánchez Piñol, Pandora al Congo, però aquesta història de la cassiterita té certes similituds, francament. No només per l’escenari, unes mines al cor de la jungla, sinó també per les misèries humanes que la protagonitzen i que trobarem més endavant.El llibre transcórre en dos àmbits geogràfics ben diferents: la Gran Bretanya de la Gran Guerra i el Congo. Quedem-nos en aquest segon lloc, i més en concret, a la selva d’aquest país africà. Allà dos aristòcrates anglesos capitanegen una expedició per trobar or i diamants. Per aconseguir-ho, no tenen cap mirament ni cap escrúpol d’esclavitzar els habitants dels pobles que troben abans d’arribar al lloc on s’han de començar les excavacions.Després la trama es desenvolupa i continua, fins i tot per sota terra, i creguint-me que  és altament recomanable la seva lectura. Però a mi un cop acabat  de llegir el llibre m’ha fet pensar en un realitat que es viu a l’antic Zaire i que de fet ha alimentat el sagnant conflicte d’aquell país.

En les profunditats de la selva africana, la cobdicia, la crueldat, la indiferència i la violencia-“virtuts” d’aquells aristòcrates europeus de la novel.la de Sánchez Piñol- fan possible un negoci emergent al Congo: l’extracció, transport i comercialització de la cassiterita. El diòxid d’estany d’un dels materials que té més sortida a les borses europees. Aquest “or morat” és bàsic per poder fabricar els aparells electrònics que, compulsivament, consumim a Occident.La demanda de cassiterita creix. El preu s’ha multiplicat deu vegades des que l’estany ha substituït al coure per fabricar les plaques de circuits electrònics. Cada sac que els soferts miners han traginat de dins de la mina a fora, val 400 dòlars pel cap baix, però ells si tenen sort només en cobraran cinc de dòlars per una jornada de feina d’aquelles de sol a sol. Negoci rodó.Ara bé, perquè alguns dels nostres electrodomèstics funcionin han hagut de morir milers de congolesos que treballen en condicions miserables a les mines. Moren pels trets dels soldats de l’exèrcit del seu propi país que controlen les mines. Cauen abatuts per les bales de guerrillers que intenten frustar el negoci del que d’estranquis també hi participa el govern, malgrat que jurin que l’estat no en treu ni cinc. La població congolesa obligada a fer de miner o de traginer no només són víctimes d’aquest foc creuat també moren de cansament, rendits després de pencar hores i hores i de fer llargues caminades des del campament fins a la mina. També moren de gana, de set i d’excés de feina.Saben que els forats de les mines poden acabar sent fàcilment les seves tombes.Després d’això només es poden denunciar aquests fets i subscriure l’opinió  d’un dels personatges del llibre de Sánchez Piñol: “Hem arribat a un punt on principis com la justícia, la veritat o la llibertat importaven ben poc”.O gens, hi podríem afegir. Perquè si mirem cap a una altra banda, al capdavall, el que estem fent és el joc als beneficiris d’aquest macabre triangle de les Bermudes format per empresaris- governs-exèrcits i contribuïm a fer més gran les diferencies entre rics i pobres. 

Martí Gironell

[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.