SALVADOR SENSE POR

Salvador sense por.-

Ja fa unes setmanes que s’ha estrenat la pel.lícula Salvador i no em fa por dir que si no la veig no passarà res. Per què? No tinc cap dubte que és una bona pel.lícula però m’he llegit el llibre en què està basat el guió de Lluis Arcarazo i Manel Huerga i n’he tingut prou per experimentar el que han sentit les milers de persones que ja l’han vista: Ràbia, impotència, odi, fàstic, tristesa, angoixa, desolació, abatiment, dolor i fins i tot por. Por perquè no les tinc totes que no s’estiguin cometent actes d’aquesta mena en algun lloc molt a prop del meu país… Tots aquests sentiments els van provocar- i de fet els provoquen encara, tant després de llegir el llibre com de veure la pel.li – la decisió cruel d’un règim, el franquista, de condemnar a mort un jove de vint-i-cinc anys a qui li imputaven haver comès dos crims. El llibre es diu “Compte enrere” d’edicions 62. És un llibre que tenia des fa cinc anys, exactament el mateix temps que fa que es va publicar,l’any 2001. Era un d’aquells llibres que m’havia quedat en la lleixa on hi vas posant aquells títols que tot i no ser-hi porten l’etiquteta implícita que “algun dia tens intenció de llegir”. Quan s’acostava l’estrena de la pel.lícula em vaig autoimposar la lectura del llibre abans d’anar al cinema. Trobava que m’ajudaria a entrar en la història d’una injusticia que em sonava llunyana i que em serviria per connectar amb la pel.lícula d’una manera més directa. La reconstrucció de la història del jove Puig Antich que fa el llibre és tan minuciosa i intensa que et fa reviure tots i cadascún dels instants que marquen els seus últims anys de vida fins que el garrot vil li va estroncar de manera brutal i salvatge. No només l’última nit, l’angoixòs compte enrere a la Model mentre espera un indult d’un generalíssim decrèpit, malalt i aquella nit més dormilega que mai, sinó també la de la gent que l’envoltava, d’una banda i de l’altra. Els testimonis reveladors que proposa el llibre a través de les seves germanes i d’altres persones que van viure i compartir les idees i la lluita de Puig Antich al MIL, la clandestinitat i els robatoris però també les detencions. Són testimonis que situen a tothom al lloc que es mereix, no es donen noms però els que no hi van ser es veuen ben retretats. La contundencia amb que es dibuixen els perfils sinistres dels policies, militars i funcionaris de presons que van acompanyar fins el final el jove anarquista tampoc tenen pèrdua. O les irregularitats que van envoltar la seva detenció, el procés judicial i el consell de guerra.Un cas, per cert, que la seva familia encara lluita perquè es revisi, de moment sense èxit ja que el Tribunal Suprem s’hi nega. Això no treu que no està de més remarcar que el procés de Puig Antich va coincidir en el temps amb l’atemptat d’ETA contra el llavors president del govern. Allò no només va suposar fer volar pels aires el que estava cridat a ser el substitut de Franco, Luis Carrero Blanco, sinó que es va esfumar tota possibilitat de clemencia- si és que aquesta paraula exisitia realment en el vocabulari del Caudillo-. És molt significatiu que quan Salvador té noticies de l’atemptat digui “ETA m’ha matat”.

Però, sobretot, el que és més revelador del llibre és sentir la veu de Salvador, en castellà encara que sigui per imposició.El sentim a través de les cartes, a Montse Plaza, la seva primera xicota i fidel confident o a Margalida Bové, l’última companya. Al seu germà Quim, que treballava als Estats Units, a la seva mare, a les seves germanes i al seu pare que no es va veure mai en cor ni d’escriure’l ni d’anar-lo a veure. El lector és conscient en tot moment de l’enteresa i la força moral d’un home que encara tot sol i d’una manera ben lúcida el final sobtat de la seva vida, una vida que va viure sense por malgrat que el context era per estar mort de por. Una època que la por era tangible, amb noms, cognoms i galons. Tot el contrari d’aquesta por líquida i difusa de la nostra època que ha definit el sociòleg Zygmunt Bauman en el seu últim llibre. Diu que ara vivim amb la por d’una amenaça constant sense saber ben bé de què o de qui. Jo no vaig conèixer Salvador Puig Antich però després de llegir les seves cartes admires la determinació amb què es va enfrontar, de cares i sense por, a aquells que volien sotmetre les persones, precisament, a les lleis de la por.

 

Martí Gironell

[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: SALVADOR SENSE POR

  1. manel diu:

    Imagina’t el què pensem i sentim els que vam viure, més o menys compromesos, l’execució de Puig Antic. Fa més de trenta anys i encara recordo primer l’esperança que arribés l’indult, i després la ràbia i la impotència

Els comentaris estan tancats.