PARLANT LA GENT S’ENTÉN

 

Si el 30 de desembre passat ETA no hagués decidit trencar-lo, ara estaríem celebrant el primer aniversari d'aquell anunci d'alto el foc permanent i que va entrar en vigor al cap de dos dies. Només va durar nou mesos. Durant aquest temps –alguns més que altres– ens vam anar fent la idea que havia començat, com deia Zapatero, «el principi de la fi» i que la pau al País Basc era cada cop més possible. El president espanyol continua confiant en aquesta possibilitat de diàleg. ETA i l'esquerra abertzale, també. Aquest que sembla que hagi fracassat no és el primer ni serà l'últim intent de buscar la pau a través del diàleg. Si parlant la gent s'entén o si més no es miren de trobar punts d'entesa i les dues parts, per molt enfrontades que estiguin, tenen ganes o sembla que en tinguin de posar-se d'acord sense cessions importants, què ho fa que costi tant? Si la gent del carrer és conscient que per aconseguir alguna cosa s'ha de seure a parlar oblidant allò que el separa del seu interlocutor i procurant incidir en allò que els ajunta o els fa més pròxims, per què no ho fan ells? Falta de voluntat, interessos electorals, un orgull incomprensible… Jo, francament, no conec la resposta, però hi ha un lloc on sí que tenen la resposta i no només això, sinó que també assagen fórmules perquè enemics irreconciliables s'entenguin. I veient el seu full de serveis, el sistema funciona. Ara, no es pensin que han descobert la sopa d'all, no. Senzillament que de l'art de conversar, escoltar i després actuar en conseqüència i, sobretot, a consciència, n'han fet la seva virtut. Des del Sudan fins a Ruanda i Burundi, passant pel Nepal i Indonèsia, entre altres dels conflictes internacionals més sagnants, s'ha notat la seva feina. És el centre Henri Dunant de Ginebra. Fundat el 1999, crea canals de confiança entre governs i grups armats per tancar conflictes i ferides obertes fa massa anys. Diplomàcia d'elit amb una traça especial, amb una mà esquerra ferma i conciliadora al mateix temps per fer seure al voltant d'una mateixa taula persones que no es poden ni veure. Les armes d'aquests autèntics soldats per la pau són l'astúcia, l'experiència i la neutralitat.Després d'uns estira-i-arronses llargs, discrets i fràgils, el seu mèrit és guanyar-se la confiança dels dos bàndols i aconseguir que enemics acèrrims es declarin una treva i comencin les primeres reunions formals per parlar, sense armes, d'una pau que pugui durar per sempre més. Això és a Suïssa però potser no caldria anar tan lluny. Tot i que, segons ens han dit sempre, les reunions entre govern i ETA s'han celebrat fora de les fronteres de l'Estat espanyol, es podrien continuar fent a dins o fora, l'escenari no és important. Ho són més les ganes i els interlocutors. Dic això perquè Catalunya hi podria tenir un paper destacat. M'explicaré. L'any passat, abans de les eleccions de l'1 de novembre, el govern de Maragall va aprovar l'avantprojecte de la creació de l'Institut per la Pau, un organisme català d'abast internacional. El projecte de llei de la seva creació va ser aprovat pel govern català el 17 de gener passat i ja ha iniciat el corresponent tràmit parlamentari perquè sigui una realitat. El seu objectiu i compromís des de la més alta institució de govern és promoure la cultura de la pau i ser un instrument vàlid no només per engegar polítiques públiques de pau sinó per proporcionar eines i recursos a iniciatives de pau que ja estiguin en marxa o a punt de fer-ho. Catalunya no té ni exèrcit ni diplomàcia però pot actuar en realitats amb problemes d'encaix ètnic, nacional o cultural amb tensions que puguin derivar en violència. Intervenir i/o fer de mitjancers si qualsevol dels actors que prenen part en un conflicte així ho requereixen. Aquest és el tarannà dels catalans: dialogants, conversadors, facilitadors, conciliadors…

Si fa uns mesos el president Rodríguez Zapatero demanava a Duran i Lleida que fes de mitjancer per refer els ponts de diàleg tan esgavellats entre PSOE i PP, jo em pregunto: ¿per què aquest nou Institut per la Pau no podria fer la mateixa feina en una matèria tan compromesa i delicada com és la resolució del conflicte al País Basc? D'acord que donada la seva proximitat geogràfica algú ja es preguntaria si seria convenient la intervenció d'un organisme com aquest, armats de prudència i tacte, evidentment, però si es requerís la presència, ajuda o implicació en el procés, podria ser una bona sortida perquè hem quedat que parlant la gent s'entén, no? Doncs com va dir Gemma Nierga al final de la manifestació d'Ernest Lluch, vostès que poden, parlin, dialoguin.

[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: PARLANT LA GENT S’ENTÉN

  1. Jordi diu:

    Massa jocs de despropòsits per un costat i per l’altre… masses interessos que, per orgull, mai trobaràn un nexe d’unió… massa política de titelles… masses morts… masses mentides… Tot roda sobre un eix podrit que els mateixos polítics han alimentat. Potser si ells reconeguéssin les seves errades fariem un pas endavant… I els altres? Vivim en un estat de dret, no? Doncs condemnes fermes… El que està clar és que si entre els que poden fer alguna cosa no són capaços d’entendre que un “Bon dia” i un “Buenos días” és el mateix… que podem esperar? Potser condemnes fermes per a ells també.

    Salutacions.

Els comentaris estan tancats.

PARLANT LA GENT S’ENTÉN

 

Si el 30 de desembre passat ETA no hagués decidit trencar-lo, ara estaríem celebrant el primer aniversari d'aquell anunci d'alto el foc permanent i que va entrar en vigor al cap de dos dies. Només va durar nou mesos. Durant aquest temps –alguns més que altres– ens vam anar fent la idea que havia començat, com deia Zapatero, «el principi de la fi» i que la pau al País Basc era cada cop més possible. El president espanyol continua confiant en aquesta possibilitat de diàleg. ETA i l'esquerra abertzale, també. Aquest que sembla que hagi fracassat no és el primer ni serà l'últim intent de buscar la pau a través del diàleg. Si parlant la gent s'entén o si més no es miren de trobar punts d'entesa i les dues parts, per molt enfrontades que estiguin, tenen ganes o sembla que en tinguin de posar-se d'acord sense cessions importants, què ho fa que costi tant? Si la gent del carrer és conscient que per aconseguir alguna cosa s'ha de seure a parlar oblidant allò que el separa del seu interlocutor i procurant incidir en allò que els ajunta o els fa més pròxims, per què no ho fan ells? Falta de voluntat, interessos electorals, un orgull incomprensible… Jo, francament, no conec la resposta, però hi ha un lloc on sí que tenen la resposta i no només això, sinó que també assagen fórmules perquè enemics irreconciliables s'entenguin. I veient el seu full de serveis, el sistema funciona. Ara, no es pensin que han descobert la sopa d'all, no. Senzillament que de l'art de conversar, escoltar i després actuar en conseqüència i, sobretot, a consciència, n'han fet la seva virtut. Des del Sudan fins a Ruanda i Burundi, passant pel Nepal i Indonèsia, entre altres dels conflictes internacionals més sagnants, s'ha notat la seva feina. És el centre Henri Dunant de Ginebra. Fundat el 1999, crea canals de confiança entre governs i grups armats per tancar conflictes i ferides obertes fa massa anys. Diplomàcia d'elit amb una traça especial, amb una mà esquerra ferma i conciliadora al mateix temps per fer seure al voltant d'una mateixa taula persones que no es poden ni veure. Les armes d'aquests autèntics soldats per la pau són l'astúcia, l'experiència i la neutralitat. Després d'uns estira-i-arronses llargs, discrets i fràgils, el seu mèrit és guanyar-se la confiança dels dos bàndols i aconseguir que enemics acèrrims es declarin una treva i comencin les primeres reunions formals per parlar, sense armes, d'una pau que pugui durar per sempre més. Això és a Suïssa però potser no caldria anar tan lluny. Tot i que, segons ens han dit sempre, les reunions entre govern i ETA s'han celebrat fora de les fronteres de l'Estat espanyol, es podrien continuar fent a dins o fora, l'escenari no és important. Ho són més les ganes i els interlocutors. Dic això perquè Catalunya hi podria tenir un paper destacat. M'explicaré. L'any passat, abans de les eleccions de l'1 de novembre, el govern de Maragall va aprovar l'avantprojecte de la creació de l'Institut per la Pau, un organisme català d'abast internacional. El projecte de llei de la seva creació va ser aprovat pel govern català el 17 de gener passat i ja ha iniciat el corresponent tràmit parlamentari perquè sigui una realitat. El seu objectiu i compromís des de la més alta institució de govern és promoure la cultura de la pau i ser un instrument vàlid no només per engegar polítiques públiques de pau sinó per proporcionar eines i recursos a iniciatives de pau que ja estiguin en marxa o a punt de fer-ho. Catalunya no té ni exèrcit ni diplomàcia però pot actuar en realitats amb problemes d'encaix ètnic, nacional o cultural amb tensions que puguin derivar en violència. Intervenir i/o fer de mitjancers si qualsevol dels actors que prenen part en un conflicte així ho requereixen. Aquest és el tarannà dels catalans: dialogants, conversadors, facilitadors, conciliadors…

Si fa uns mesos el president Rodríguez Zapatero demanava a Duran i Lleida que fes de mitjancer per refer els ponts de diàleg tan esgavellats entre PSOE i PP, jo em pregunto: ¿per què aquest nou Institut per la Pau no podria fer la mateixa feina en una matèria tan compromesa i delicada com és la resolució del conflicte al País Basc? D'acord que donada la seva proximitat geogràfica algú ja es preguntaria si seria convenient la intervenció d'un organisme com aquest, armats de prudència i tacte, evidentment, però si es requerís la presència, ajuda o implicació en el procés, podria ser una bona sortida perquè hem quedat que parlant la gent s'entén, no? Doncs com va dir Gemma Nierga al final de la manifestació d'Ernest Lluch, vostès que poden, parlin, dialoguin.

[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Parlant la gent s’entén

  

Si el 30 de desembre passat ETA no hagués decidit trencar-lo, ara estaríem celebrant el primer aniversari d'aquell anunci d'alto el foc permanent i que va entrar en vigor al cap de dos dies. Només va durar nou mesos. Durant aquest temps –alguns més que altres– ens vam anar fent la idea que havia començat, com deia Zapatero, «el principi de la fi» i que la pau al País Basc era cada cop més possible. El president espanyol continua confiant en aquesta possibilitat de diàleg. ETA i l'esquerra abertzale, també. Aquest que sembla que hagi fracassat no és el primer ni serà l'últim intent de buscar la pau a través del diàleg. Si parlant la gent s'entén o si més no es miren de trobar punts d'entesa i les dues parts, per molt enfrontades que estiguin, tenen ganes o sembla que en tinguin de posar-se d'acord sense cessions importants, què ho fa que costi tant? Si la gent del carrer és conscient que per aconseguir alguna cosa s'ha de seure a parlar oblidant allò que el separa del seu interlocutor i procurant incidir en allò que els ajunta o els fa més pròxims, per què no ho fan ells? Falta de voluntat, interessos electorals, un orgull incomprensible… Jo, francament, no conec la resposta, però hi ha un lloc on sí que tenen la resposta i no només això, sinó que també assagen fórmules perquè enemics irreconciliables s'entenguin. I veient el seu full de serveis, el sistema funciona. Ara, no es pensin que han descobert la sopa d'all, no. Senzillament que de l'art de conversar, escoltar i després actuar en conseqüència i, sobretot, a consciència, n'han fet la seva virtut. Des del Sudan fins a Ruanda i Burundi, passant pel Nepal i Indonèsia, entre altres dels conflictes internacionals més sagnants, s'ha notat la seva feina. És el centre Henri Dunant de Ginebra. Fundat el 1999, crea canals de confiança entre governs i grups armats per tancar conflictes i ferides obertes fa massa anys. Diplomàcia d'elit amb una traça especial, amb una mà esquerra ferma i conciliadora al mateix temps per fer seure al voltant d'una mateixa taula persones que no es poden ni veure. Les armes d'aquests autèntics soldats per la pau són l'astúcia, l'experiència i la neutralitat. Després d'uns estira-i-arronses llargs, discrets i fràgils, el seu mèrit és guanyar-se la confiança dels dos bàndols i aconseguir que enemics acèrrims es declarin una treva i comencin les primeres reunions formals per parlar, sense armes, d'una pau que pugui durar per sempre més. Això és a Suïssa però potser no caldria anar tan lluny. Tot i que, segons ens han dit sempre, les reunions entre govern i ETA s'han celebrat fora de les fronteres de l'Estat espanyol, es podrien continuar fent a dins o fora, l'escenari no és important. Ho són més les ganes i els interlocutors. Dic això perquè Catalunya hi podria tenir un paper destacat. M'explicaré. L'any passat, abans de les eleccions de l'1 de novembre, el govern de Maragall va aprovar l'avantprojecte de la creació de l'Institut per la Pau, un organisme català d'abast internacional. El projecte de llei de la seva creació va ser aprovat pel govern català el 17 de gener passat i ja ha iniciat el corresponent tràmit parlamentari perquè sigui una realitat. El seu objectiu i compromís des de la més alta institució de govern és promoure la cultura de la pau i ser un instrument vàlid no només per engegar polítiques públiques de pau sinó per proporcionar eines i recursos a iniciatives de pau que ja estiguin en marxa o a punt de fer-ho. Catalunya no té ni exèrcit ni diplomàcia però pot actuar en realitats amb problemes d'encaix ètnic, nacional o cultural amb tensions que puguin derivar en violència. Intervenir i/o fer de mitjancers si qualsevol dels actors que prenen part en un conflicte així ho requereixen. Aquest és el tarannà dels catalans: dialogants, conversadors, facilitadors, conciliadors…

Si fa uns mesos el president Rodríguez Zapatero demanava a Duran i Lleida que fes de mitjancer per refer els ponts de diàleg tan esgavellats entre PSOE i PP, jo em pregunto: ¿per què aquest nou Institut per la Pau no podria fer la mateixa feina en una matèria tan compromesa i delicada com és la resolució del conflicte al País Basc? D'acord que donada la seva proximitat geogràfica algú ja es preguntaria si seria convenient la intervenció d'un organisme com aquest, armats de prudència i tacte, evidentment, però si es requerís la presència, ajuda o implicació en el procés, podria ser una bona sortida perquè hem quedat que parlant la gent s'entén, no? Doncs com va dir Gemma Nierga al final de la manifestació d'Ernest Lluch, vostès que poden, parlin, dialoguin.

[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.