RAMON SAMPEDRO IN MEMORIAM

Ramon Sampedro in memoriam

 

L’èxit de Mar Adentro d’Alejandro Amenábar ens hauria de fer recordar el fracàs de Ramón Sampedro. El tetraplègic gallec que durant trenta anys va lluitar perquè el deixessin morir dignament. No se’n va sortir i per això- després d’esgotar totes les vies legals- va decidir tirar pel dret. Sampedro va posar fi a una vida que, segons ell, sinó la podia viure com ell volia, no valia la pena viure-la.

A França, els diputats i diputades de l’Assemblea, tant de dretes com d’esquerres, han consensuat una proposta de llei que permeti als malalts en fase avançada o terminal, limitar o parar qualsevol tractament i obliga al metge a respectar la voluntat del pacient després d’haver-lo informat de les conseqüències de la seva decisió. L’eutanasia activa continuarà penada però el Codi de Salud Pública serà reformat per donar prioritat a la  voluntat del malalt que tingui una dolencia greu o incurable.La proposta sotmesa al parlament francès parteix del següent raonament: “Tota persona que sigui capaç d’apreciar per si sola les conseqüències dels seus actes és l’únic jutge de la qualitat i de la dignitat de la seva vida, així com l’oportunitat de posar-hi fi.

Això precisament era el que demanava Ramón Sampedro insistentment des que aquell 23 d’agost de 1968 quan es va trencar l’espinada i va quedar impedit de coll en  avall. Ara no només ens ho recorda la pel.lícula d’Amenábar, sinó que també podem llegir els pensaments de Sampedro al llibre “Cartas des de el infierno”. Escriu Sampedro que “ la vida val la pena viure-la mentre ens podem valer per nosaltres mateixos, sinó és així val més acabar-ho perquè continuar no té sentit.Ets un mort en vida, sentencia.

Diu Sampedro que la vida ha de tenir un sentit i té sentit mentre esperes alguna cosa. Gairebé mai- o mai- sabem el què és però mentre tenim un cos sensible i viu ens possibilita disfrutar del sentit de la llibertat que ens dóna el seu moviment. Sempre tindrem aquesta sensació de poder anar d’una banda a l’altra a buscar aquesta cosa indefinida i meravellosa que ens allibera de la rutina i del monòton cansament de lluitar per viure d’una manera normal. Explica Sampedro en la carta de comita a la seva familia abans de deixar aquest món que “ningú vol morir però quan estàs en una cruïlla de camins i ja coneixes com n’és d’horrible un dels dos, el més lògic és que decideixis seguir per l’altre perquè tens l’esperança que pugui ser millor”.

Això és el que va dedidir Ramon Sampedro en un acte de llibertat personal que qualsevol govern, l’espanyol inclòs, hauria de poder garanti a tots i cadascun dels seus ciutadans: el dret de poder decidir lliurament què fer amb la seva vida.

El president Rodríguez Zapatero va dir en la seva investidura que el seu seria un govern que faria unes lleis modernes d’acord amb una societat moderna. A part dels casament d’homosexuals i de la reforma del la llei del divorci convindria que el govern espanyol fes un pas endavant i decidit per despenalitzar l’eutanàsia i en el seu defecte copiar el model de l’Assamblea francesa. No n’hi ha prou amb la creació del registre nacional d’instruccions prèvies, l’anomenat testament vital. El document permet que una persona pugui expresar les seves últimes voluntats de no rebre alguns tractaments en cas que no sigui capaç d’indicar-ho quan pateixi una malaltia incurable o dolorosa. També pot donar instruccions sobre el seu destí i els dels seus òrgans després de mort. Però el que no li permet és morir dignament, és a  dir, disposar de l’instant de la seva mort.

Ni l’Estat ni la ciencia, tal com diu Ramón Sanpedro,”..no hi ha millor protector  d’una vida que el seu propi amo”.

                                                                                                             Martí Gironell

 [@more@]



Comentaris tancats a RAMON SAMPEDRO IN MEMORIAM

Els petits canvis són poderosos

Els petits canvis són poderosos.

 Les bones intencions sempre acompanyen el naixement d’un any. I el 2005 no n’és pas cap excepció. La intenció de les Nacions Unides és que  que aquest any que comença sigui el del microcrèdit, és a dir, que l’economia- tot i ser la menys solidària de les ciències- sigui més solidària que mai i es pugui garantir i afavorir el desenvolupament dels menys afortunats- de fortuna no pas de sort- i dels  exclosos social i econòmicament. És una eina financera que pot ser un bon instrument per combatre la pobresa al món i algun dia-qui sap- arribar a erradicar-la. Aquest és l’ambiciós repte que s’ha marcat pel 2008 l’organització que presideix Kofi Annan.Ja veurem si s’aconsegueix, d’armes per guanyar aquesta guerra no n’hi falten. Però la realitat econòmica on s’imposen les tesis neoliberals demostra que l’abisme entre rics i pobres és cada vegada més gran. Una distància que només es pot retallar amb voluntat política i canvis en el sistema econòmic del món. I un canvi d’actitud en les entitats bancàries hi ajuda. Ja n’hi ha que s’han impregnat de la filosofia de Muhammad Yunus, el pare dels microcrèdits. Aquest economista nascut a Bangladesh va transformar algunes nocions bàsiques de l’economia i es va limitar a donar sentit i autèntic significat a la paraula crèdit.És a dir, la confiança que inspira la veracitat d'algú o d'alguna cosa. Per tant, es tracta de confiar una petita o gran quantitat de diners a unes persones que per la seva situació no tenen el capital necessari per donar el caràcter d’industrial a les seves produccions. Persones que tenen una bona idea de negoci- diuen que la fam aguditza l’enginy- i que els falta líquid per materialitzar-ho. Sobretot al principi,les dones  van ser les primeres beneficiàries d’aquesta eina econòmica. De retruc, no només la comunitat on vivien sinó tota la familia se’n beneficiava. Els primers de notar el canvi els seus fills. La conseqüència diriecta era que podien deixar de treballar i dedicar-se a estudiar per buscar-se un futur.  Al cap de tres anys d’haver arrencat el negoci, si el rendiment de l’empresa és bo i en funció de cada cas, es retorna el crèdit sense cap comissió i amb uns tipus d’interès que ronden el 5%. La falta de recursos s’acaba convertint en un motor d’expansió per aquelles comunitats menys afavorides. A part d’aquest sistema acreditat pels més de  22 anys d’exeperiència i  de solvencia contrastada a Bangladesh, només un parell d’exemples més. L’un és al Brasil. El president, Luiz Inacio Lula da Silva, ho intenta aplicar per fer realitat el seu projecte de fam zero.Li costa perquè té en contra dos dels grans problemes de les finances: la corrupció i les màfies. I l’altra a la catigada Palestina. Allà als territoris ocupats, projectes d’educació, capacitació, sanitaris i d’habitatge proposats al voltant dels microcrèdits són una realitat per l’ofegada economia d’aquella zona del Pròxim OrientEls microcrèdits fan possible un canvi de vida i des del 1983 el Grameen Bank que va crear Yunus així ho ha demostrat. Només cal que qui té diners confiï en la creativitat de les persones i en la voluntad que tot home o tota dona de millorar, se superar-se, en definitiva, de tirar endavant per poder viure amb dignitat. És tant sols redundar en aquella idea que ara fa uns anys ja deia aquell personatge televisiu que encarnava Pep Parés. El Capità Enciam ens va ensenyar que tant en el medi ambient com en qualsevol altre àmbit que ens proposem els petits canvis són poderoros.                                                                                                                                                                                                                                     MartíGironell[@more@]



Comentaris tancats a Els petits canvis són poderosos

Bones intencions

BONES INTENCIONS El 6, 7 i 8 de juliol a Escòcia, el G-8, els set països més industrialitzats del món i Rússia, sembla que es posaran finalment d’acord per perdonar el deute a 18 països dels més pobres que hi ha el món.Benín, Bolivia, Burkina faso, Etiopía, Ghana, Guyana, Hondures, Madagascar, Mali, Mauritania, Moçambic, Nicaragua, Níger, Ruanda, Senegal, Tanzania, Uganda i Zambia.Ho faran després que els seus ministres d’economia i finances reunits a Londres el passat 10 de juny així ho van decidir. Una decisió que es va publicitar prou aquell cap de setmana i que es va qualificar d’històrica. Es tracta de recomanar al Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Africà de Desenvolupament i l’Associació Internacional del Banc Mundial que no reclamin a aquests països els 55.000 milions de dòlars que els deuen. Francament, és un pas important per aconseguir el compliment dels ”Objectius per al nou mil.leni”. Un pla de les Nacions Unides fixat l’any 2000 que pretén que el 2015 s’hagi reduit la pobresa a la meitat. Això sense abaixar la guàrdia pel que fa a la lluita contra la misèria, la fam, les malaties, la corrupció que impedeixen que aquests 18 més una vintena llarga de països se’n puguin sortir.La voluntat política és que amb els diners que s’estalviaran de tornar els països deutors puguin invertir en salut o educació, en definitva, en el seu desenvolupament. Ara només els falta acabar-se de posar d’acord per saber qui pagarà el deute que eixuguen a aquets 18 països. Tant el Banc Mundial com l’FMI ja han dit que crearan mecanismes per assumir la pèrdua de capital. Tot això està molt bé. Però no ho vaig clar.Hi ha una sèrie de qüestions que fan que tot plegat no sigui tant de color de rosa. Em fa l’efecte que aquesta pressa els delata. Fa cinc anys que es van comprometre a assolir aquests objectius, el temps avança en contra seu i veuen que no ho aconseguiran ni accelerant. Crec que aquesta decisió de condonar el  deute és un gest de cara a la galeria que serveix bàsicament per compensar que els països rics han fet molt poc- o gens-pel desenvolupament d’aquests i altres països. És una manera de netejar-se les conciencies, una mesura que els permetrà dormir una mica més tranquils i sense tants remordiments perquè per un costat els donen aire i per l’altre els asfixien.No ho dic només jo això que podria tenir una visió esbiaixada. Les ONG també alerten que és un pas, però insuficient ; un gest significatiu, però massa tímid. Han seguit aquesta qüestió des de fa anys i ,lògicament, estant molt pendents de  les passes que donen aquests gegants que regeixen l’economia global. Diuen que no serveix de gaire cancel.lar el deute si el proteccionisme d’Occident segueix impedint que els productes africans i llatinoamericans arribin als seus mercats. Aixecar aquestes mesures que frenen l’economia ja prou malmesa i ofegada d’aquets països serviria per garantir el seu desenvolupament.Les intencions són tan bones que aquest pla de condonació del deute el G-8 té previst ampliar-lo a uns 20 països més, això sí, han de complir uns requisits mínims per acollir-s’hi: relativa esatbilitat económica i política. Unes condicions establertes per ells mateixos.Una altra crítica a aquesta tan lloada decisió de perdonar el deute és que hauria d’anar acompanyada de mesures de salvaguarda davant la corrupció i la mala gestió.Són diners que s’han malversat perquè han anat a parar a mans equivocades Sovint es dóna la paradoxa que els països més pobres ho són perquè estan governats per personatges corruptes que l’únic que fan és encara endeutar i empobrir més un país que no ho era i que segurament fins i tot era ric en matèries primeres.    Aquestes són només algunes raons però estic segur que n’hi ha moltes més i que se’ns escapen. Raons per no confiar en aquest atac de bondat que ha agafat de cop i volta els països més rics del món- que alguns ho són a costa d’empobrir-ne d’altres- i que fa realment de malpensar que siguin només bones intencions i prou. Martí Gironell[@more@]



Comentaris tancats a Bones intencions

Els nous amos dels prismàtics

ELS NOUS AMOS DELS PRISMÀTICS  « Les notícies s’empenyen les unes a les altres », deia Pere Calders. “Vivim en una època de zapping informatiu. Canviem sense parar de temes sense ni reflexionar ni aprofundir” sentencia Alain Jeannet director del setmanari suís L’Hebdo.Si a aquestes dues reflexions hi afegim que les notícies de televisió són la principal font d’informació per a la majoria de ciutadans i ciutadanes podriem concloure que la forma com els informatius ens presenten el món, la realitat influeix-molt o poc això depèn del consumidor- en les nostres vides.La majoria podriem arribar a reconèixer que pot represesentar no un ainfluència però si una opinió a tenir en compte  en qüestions transcendents de la nostra vida social, els nostres hàbits de conducta, les nostres opinions i, finalment, les nostres decisions com ara comprar un producte, triar un destí turístic, exercir el dret a vot o dipositar els estalvis en un lloc o un altre.Per tant, és molta la responsabilitat que nosaltres mateixos li atorguem a la televisió en concret i als mitjans en particular… però ¿fins a quin punt hi podem confiar no com a única font en què basar les nostres accions i decisions, però sí una de les més importants, a l’hora de saber què passa el món i com se’ns explica? Quines noticies ho tindran més fácil per arribar a  les pantalles i quines són aquelles que dificilment veuran la llum? I finalment preguntar-se Què més deu haver passat i no m’ho estan explicant?Tots aquests interrogants se’ls va fer Alain Jeannet la tardor de l’any pasta just dues setmanes després que França esclatés la revolta. Aquella onada de violència a l’extraradi de parís que després es va estendre com una taca d’oli a diverses ciutats d’altres departaments francesos. El resultat van ser milers de cotxes cremats i centenars de locals destrossats. Va ser l’única manera de fer-se veure i de fer-se sentir d’una minoria que se és i sent francesa però que es queixa perquè no té les mateixes oportunitats que la resta de francesos. Les formes per denunciar la complexa situació que, de fet, encara viuen va ser una mica salvatge això sí. Uns dies després que s’apagués la revolta com també passa en d’altres notícies també es van apagar els focus de les càmeres de televisió i les antenes de ràdio es van encarar cap a d’altres llocs així com també els objectius dels fotoperiodistes es van centrar en altres realitats. L’hebdo,el setmanari suís que dirigeix Jeannet va apostar per quedar-se a la zona, instal.lar-se en un d’aquests barris marginals i continuar escrivint reportatges sobre la realitat qüotidiana.  Però van anar més enllà i van decidir crear un blog o pàgina de notícies a internet dins de la web del setmanari perquè els mateixos habitants del barri s’encarreguessin de fornir-la de notícies, com si fossin un aautèntica agencia de notícies, local en aquest cas. Més que trencar esquemes el que volien Jeannet i el seuqip de L’hebdo era i és encara democratitzar la paraula i l’opinió i intentar obrir els ulls a les realitats que no estan presents a la ràdio, la televisió o la premsa informativa. I ho van fer conjugant tècniques tradicionals del periodisme amb les que permet les tecnologies. Aquesta, de  moment, pot ser l’única fòrmula per allargar una cohabitació entre la manera d’informar de tota la vida i la que imposa la tecnología que a mig termini s’acabarà amb el domini absolut de diaris gratuïts i internet però, a quin preu pagarem la veracitat i la rigorositat de les noticies? Què passarà quan tothom es converteixi en periodista o analista i expliqui la seva visió de les coses, sense limitacions? Serà una visió contra l’altra? Quedarà algú a qui explicar-li notícies? Els blogs com el que patrocina L’Hebdo són molt lloables pel que suposa com assaig d’altres formules d’informació però això pot topar ambels abanderats d’aquest nou sistema i d’altres com el pod-cast –  un miniprograma de ràdio que tothom pot fer des de casa des de l’ordinador , – creuen que la veritat només es troba a la xarxa diuen que és qüestió d’anys, de pocs anys, que s’acabi imposant als mitjans de comunicació clàssics. Perquè creuen que aquests estan patint una forta crisi de credibilitat en part-apunten- perquè s’han venut a uns interessos i només venen escombraries. En alguns aspectes no els falta raó però aquestes noves maneres d’informar també tenen els seus perills i els seus servilismes A partir d’ara s’haurà de veure com s’utilitza i es gestiona aquest poder que donen aquests nous mitjans de comunicació perquè hi haurà dos sectors clarament enfrontats:els que busquin en la nova tecnología independència i llibertat que no troben en els altres mitjans i els que busquin fer-la servir per recolzar els seus poders fàctics.En definitiva, que aquell principi bàsic de la era dels mitjans de masses en què els mass media les èlits parlaven a les masses ara s’ha capgirat i són les masses les que parlen a les elits. Allò que tothom veia els mateixos programes i que per tant es podia arribar a tothom amb la mateixa publicitat com exposava George Orwell a “1984” ja no existeix. Ja ho defeneix amb una imatge molt gràfica Dick Morris, consultor politic i ex-assessor de Bill Clinton. Morris diu: « Ara estem mirant per l’altra banda dels prismàtics. Els espectadors han abandonat les butaques i estan en l’escenari ».Els prismàtics ja tenen nous amos. Martí Gironell [@more@]

Comentaris tancats a Els nous amos dels prismàtics

La cultura de la prevenció

LA CULTURA DE LA PREVENCIÓ

Diuen que qui avisa no és traidor però no sé què ens passa que quan ens alerten, advertixen o avisen que alguna cosa pot passar o és bastant probable que succeixi fem cas omís, vaja que en passem olímpicament.Un patró d’actuació que tant serveix per les previsions del temps, pels riscos d’allaus o d’incedndis, per possibles atemptats, per retencions a les carreteres o per la falta d’aigua. També pels riscos de frau a gran escala com el desarticulat a la Costa del Sol .Ja fa unes setmanes de l'operació Balena Blanca que va permetre desmantellar una important xarxa de blanquieg de diners a Marbella. Ara al cas s’hi han destinat tots els esforços perquè es vol que la instrucció avanci ràpidament i per això a l’equip del flamants nou fiscal antimàfia-creta tot just fa quatre mesos pel govern central- s’hi incorpora un jutge més per ajudar a enllestir-lo.Al mateix temps s’ha conegut un estudi d'un equip de criminòlegs de Màlaga que ja advertia fa un parell d'anys de les mafies que blanquejaven diners en inversions urbanístiques. Segons aquest estudi el camí per lluitar contra aquestes màfies passa perquè es denunciïn qualsevol tipus d'irregularitats. Ells ho van fer però ningú els va fer cas."Pràcticas ilícitas en la actividad urbanística" que és com es titula l’informe situa el seu camp de treball a la Marbella de l’època de  l’alcaldia de Jesús Gil-descansi en pau-Des de l'any 94 fins al 2000 es van construir gairebé 60.000 vivendes. El desenvolupament de Marbella és similar al de molts municipis costaners situats entre Cadis i Màlaga. El fet que aquestes poblacions estiguin ben comunicades, tinguin molt turisme i hi visquin molts estrangers facilita viure en l'anonimat. És per això que els últims anys han arribat màfies que han blanquejat diners en inversions urbanístiques. Diners provinent del crim organitzat, de tràfic de drogues, d’armes, de prostitució. Les dades s’extreuen d'aquest estudi que detalla la diferència entre les polítiques urbanístiques de Marbella durant el govern del GIL, marcades per la permissivitat i la màniga ampla, i les actuacions que s’hi fan ara.Les màfies que ara actuen a Màlaga no són organitzacions verticals com la màfia italiana, sinó delinqüents organitzats, la qual cosa invalidaria la teoria que la xarxa de blanqueig de diners desmuntada és només la punta d'un iceberg.Tot i això el que posa de manifest aquesta acció de les autoritats és que els cops policials a les màfies no són suficients per fer-les desaparèixer. Els autors de l’estudi, criminòlegs i per tant autèntiques autoritats competents en la matèria, -no vull dir que les altres d’autoritats no ho siguin de competents però les seves competències de vegades queden entelades per uns interessos sovint foscos. Uns criminòlegs -dèiem -que consideren que cal actuar contra el finançament il.lícit de les xarxes mafioses i fer cumplir la llei a tots els que participen en l'adjudicació de llicències i compra-venda de vivendes. És comprensible, doncs, que tinguin la sensació que prediquen al desert. Resulta que fa deu anys que  s’interposen moltes denúncies de delictes urbanístics, però mai s'ha dictat cap sentència que ordeni, per exemple, demolir un edifici. M’agradaria saber per què qui ha de fer cas d’aquestes denúncies no en fa? Per què miren cap a un altre costat?  No valdria més la pena parar-hi atenció  i tenir la sensació que sempre val més prevenir que no pas curar? Perquè sinó després la realitat ja s‘encarrega de demostrar a uns i altres que els danys són més grossos i quan se sap que s’haguéssin pogut evitar encara sap més greu. Costa tant o més el remei que la malatia.Després venen les queixes perquè s’hagués pogut actuar però si no fem cas dels que avisen d’aquests casos fem un flac favor a la cultura de la prevenció.                                                                                                                        Martí Gironell

[@more@]

Comentaris tancats a La cultura de la prevenció

La cimera del sofà

LA CIMERA DEL SOFÀ.-

 Sento per la ràdio que a París s’ha presentat un documental d’un realitzador camerunés que explica com funcionen les xarxes de prostitució africanes instal.lades a Europa.I el que més em crida l’atenció de la cinta-denúncia d’Olivier Enogo “Xarxes africanes de la prostitució” és la manera com aconsegueixen nenes i joves d’aquells països. Resulta que dones africanes amb residència a Europa fan servir documentació falsa per adoptar noies del seu país i després les obliguen a prostituir-se. Potser no m’hagués cridat tant l’atenció la manera de captació de les futures víctimes de les màfies que teixeixen les sinistres xarxes de prostitució sinó hagués sigut perquè venia de la presentació d’un llibre que parla de l’extraordinària experiència que suposa adoptar una criatura d’un altre país. “Amb els braços oberts”, editat per CCG edicions i escrit per Montserrat Juher, és una novel.la que neix de les ganes d’explicar què sent una familia quan adopta un nen o una nena. I ho fa des del punt de vista d’una nena de 12 anys, la Mar, que a través del seu diari personal fa viure al lector l’aventura engrescadora, il.lusionant i enriquidora que representa l’arribada d’un germà o una germana a casa. Però també de les pors, dels neguits, dels dubtes, de les incerteses que genera en ella mateixa, en la seva familia i en el seu entorn més immediat la decisió i la integració d’un nou membre.L’any passat van arribar a l’estat espanyol 5.541 nens estrangers, més del triple que l’anterior. D’aquests 2.389 van arribar de la Xina, només 117 van venir de l’Índia, un dels països més complicats per adoptar i on els tràmits es fan més llargs i feixucs que en qualsevol altre. D’aquest país és d’on arriba la Ritti, la nena que viu en un orfenat de Bombai fins que la familia de la Mar decideix fer un acte d’amor i oferir-li una altra vida, una de nova que ni ella ni cap de les criatures adoptades podien arribar a somniar que pogués existir.És una narració curta però intensa. Les emocions van in crescendo a mesura que el procés es va gestant.Això vol dir des del dia que els pares fan allò que es coneix com “la cimera del sofá” on expliquen, de vegades pregunten, d’altres convencen al seu fill de com ho veuria tenir un altre germà,  passant per les visites del responsable de l’oficina d’adopcions, per la paperassa, pel viatge fins a la tornada amb un més a la familia  Però paral.lelament a això som testimonis de la importància, de l’empremta que una adopció  deixa en la narradora- o sigui en el nen o nena que aviat tindrà un nou germà.Assistim a la maduresa de la Mar. Es fa gran, més entenimentada i adquireix uns coneixements i uns valors que, francament com més aviat els tinguin molt millor per ella, segur que l’ajudarà a encarar la vida  de manera més responsable. Aprèn a crèixer en la tolerancia, en el respecte per allò i aquells que són diferents. Aprèn a viure i a adaptar-se a una nova realitat que de sobte és canviant- i més que anirà canviant-. Aprèn a conèixer-se a ella i als que l’envolten. I un cop ha adquirit tots aquests coneixements experimenta una gran sensació de satisfacció i d’agraiment d’haver rebut un gran regal per part del seus pares que un bon dia van decidir donar-li la vida a ella i a la seva nova germana.I després, tot i que miro d’imaginar-m’ho, no sé com deu ser la cimera del sofà en què aquelles dones africanes-que es fan passar per mares adoptives per no dir-ne proxenetes- juguen amb els somnis d’aquelles criatures, enganyant als seus pares, sabedores que les estan abocant a un infern d’infaust record, el de la prostitució infantil.I per si no n’hi hagués prou amb deixar un nen sense somnis corrompen el que per a mi és un dels actes d’amor més grans que hi ha: el d’adoptar una criatura. 

Martí Gironell

 [@more@]

Comentaris tancats a La cimera del sofà

El bullying:l’assignatura pendent

El bullying: l’assignatura pendent.-Han coincidit en el temps dues notícies sobre les quals crec que val la pena reflexionar-hi. La primera és la sentència del cas Jokin. El noi de 14 anys que després de ser assetjat pels seus companys d’institut a Hondarribia es va suicidar, senzillament, perquè no podia aguantar-ho més.Els vuit menors acusats, set nois i una noia, han estat condemnats a 18 mesos de llibertat vigilada per un delicte de maltractament. I prou. Cas tancat.Trobo que és una sentència inaudita. I la segona és la publicació d’un informe de la Fundación Encuentros sobre la violència en general i sobre la violència a les escoles, en particular, que és demolidor.El cas de Jokin va servir per donar a conèixer la trista realitat del bullying. Un anglicisme que serveix per definir el procés d’intimidació en els centres d’estudi-escoles i instituts-. Un procés sistemàtic i creixent per part d’un grup de nois cap a un altre que el maltracten, l’humilien i el vexen de tal manera que pot arribar en els pitjors dels casos ha provocar-li la mort.L’estudi s’endinsa en aquest mena d’agressió que fins fa poc semblava que no si volgués parar atenció, com si fos pecat o tabú parlar de les agreessions a l’escola, com si no pogués ser. L’informe recull que la meitat dels alumnes d’ESO diuen que no es fa res des de les escoles en contra dels casos d’assetjament i gairebé un 10% reconeixen haver estat víctimes d’amenaces però és que entre el professorat també hi ha un tant per cent similar que diu afirma sense embuts que han patit agressions.Està clar que aquest és un problema que ha estat massa temps soterrat. Ara s’ha manifestat amb tanta contundència i violència que ha sorprès tant als responsables dels centres escolars com també als pares perquè segurament no es pensaven que la pilota es pogués arribar a fer tant grossa.I és feina seva trobar-hi una solució perquè al capdavall els adolescents estan entre l’escola i la familia i és per tant en aquest dos àmbits on s’han de trobar les solucions ajudats segurament per psicòlegs per aconseguir redreçar una situació que ara mateix no és gaire engrescadora.La pedagoga i experta en bullying, Nora Rodríguez, així ho explica i ho recomana en el seu llibre “Guerra en las aulas”. I si ho fa és perquè l’experiència li ha ensenyat que si els pares i els mestres miren cap a la mateix a direcció- i no pas cap a una altra banda com denuncia que passa massa sovint- i s’encaren plegats al problema s’hi troba la sortida. Rodríguez explica el cas d’un nen de 13 anys que era un assetjador.Tenia una precedent. Ho feia perquè de petit el seu pare l’apallissava i ara ell es limitava a repetir aquell macabre guió.La seva mare el va sentir explicar-ho per telèfon a un amic. Fardava que picava i es burlava sovint d’un company d’escola. La dona el va agafar i se’l va endur a un psicòleg. Va parlar amb els mestres i amb els pares dels nen agredit. Entre tots van aconseguir que l’escola instaurés la figura del mediador. Una figura que ensenya als alumnes com resoldre aquests episodis i les situacions que se’n deriven.Hi ha solucions efectives que no han de ser ni radicals ni traumatiques.Potser no cal arribar a l’extrem de Noruega. Allà a finals dels anys 90, les autoritats educatives en una campnaya de conscienciació contra l’assetjament a les escoles van promulgar un manifest- que molts mestres es van negar a signar perquè no no es veien capaços de poder estar al cas de tot el que passa a les seves aules. El manifest en qüestió obligava a tots els professors noruecs a prometre que posarien tots els seus mitjans a l’abast per evitar el bullying. Si un alumne era assetjat en hores de classe mestres, pares i autoritats educatives podien ser portades a judici i, en última instància, ser condemnats. Ningú ho ha estat fins ara. Està bé però que el govern d’Oslo no abaixés la guàrdia i es prengués seriòsament una qüestió que ells aprovaven amb nota.Un estudi de l’OMS sobre assetjament a les escoles europees revelava per aquella època que a les noruegues eren on es tractaven millor els nens.El bullying s’està convertint en una assignatura pendent que s’ha de mirar d’aprovar a la primera convocatòria i com més aviat millor: no s’hi val anar a setembre.                                                                                   Martí Gironell[@more@]

1 comentari

Europa passa d’Àfrica

EUROPA PASSA D’ÀFRICA- 

Dels tres grans reptes que es va plantejar José Luis Rodriguez Zapatero quan va arribar a presidir el govern central només se n’hi resisteix un: el de la immigració. El final de la violència d’ETA sembla està ben encarrilat,malgrat alguns entrebancs judicials, i les reformes territorials a partir de l’aprovació dels diferents estatuts també van passant els tràmits parlamentaris corresponents.I els seus socis europeus l’han felicitat pel què ha aconseguit fins ara. Però la immigració és una qüestió que no hi ha manera de desencallar-la, potser ¿perquè a la resta de la Unió Europea-malgrat tots els exercicis de bones intencions que despleguen- no els interessa? De vegades, francament, fan pensar que sí, que és així que les crisis migratòries que cada vegada més sovint afecten Europa entrant per la península ibérica no interessen als 25 que es reuneixen a Brussel.les. I si no, repassem-ho.Quan es van denunciar els assalts massius de centenars de persones a les tanques de Ceuta i Melilla i el seu posterior internament en centres d’acollida hi van desembarcar al cap d’uns dies representants polítics i europarlamentaris per prendre nota de la situació i observar.Sobre el paper es va resoldre amb una estratègia global per l’Àfrica aprovada el desembre de l’any passat pels 25. Zapatero i el seu govern no han parat des de llavors de mirar de plantejar el problema en tota la seva dimensió europea perquè al capdavall s’entèn que tots aquests fluxos migratoris en definitiva apunten cap a Europa i és Europa, conjuntament, i no només els països que estan més a prop del “problema” els que se n’han d’ocupar. És aquesta Europa en qui Zapatero tant confia  qui ha de posar els mitjans polítics i econòmics de què disposa per gestionar la situació.Perquè sinó els acords, estratègies i actuacions queden en paper mullat i es revelen com unes eins ineficaces i sinó veiem-ne un altre exemple.Aquella estratègia global per l’Àfrica signada l’any pasta s’ha manifestat clarament inoperativa i ineficaç.

I ho estat davant d’una altra situació crítica que s’ha repetit les últimes setmanes amb l’arribada massiva a les costes canàries de “cayucos”, pateres i barques plenes de persones que fugen desesperats des de Mauritania i el Senegal on saben que ni deisposen ni tenen l’esperança que mai puguin disposar d’ingressos.La resposta europea ha estat força decebedora: missions diplomàtiques, repatriacions subvencionades i finalment patrulles arees i marítimes en coordinació amb els païssos africans. Ara això sí, a les reunions hi han participat 12 països europeus  membres de la Unió sense aportar cap altre més solució.Repeteixo, de moment, sembla que Zapatero clami en el desert. Perquè malgrat les bones intencions europees només els seus veïns, Chirac i Sócrates, li fan cas i costat.Tant és així que, com que ja es temen que la conferència euro-africana d’aquest 10 i 11 de juliol a Rabat, al Marroc, sobre migració i desenvolupament serà un fracàs, ja s’han afanyat a demanar al president de torn de la UE que se celebri una segona cimera amb Àfrica però, aquest cop en el marc de la Unió. El portugués José Sócrates s’ha ofert per ser l’amfitrió d’aquesta nova trobada perquè el seu país ostentarà la presidencia de la Unió durant la segona meitat del 2007. Els mateixos polítics no volen reconèixer la seva incapacitat per solucionar un problema que va més enllà de les fronteres espanyoles. Però posant la vena abans que hi hagi la ferida s’està retratant. I amb aquest conferencia de Rabat que ja neix morta abans de celbrar-se perquè no confien ni  creuen treure’n cap resultat en tenim un bon exemple per desgràcia.

Seria bo, doncs, que en aquesta trobada o en la que sigui, com més aviat millor, hi hagués sobre la taula allò que molts experts- que no sé perquè mai no els conviden a aquestes cimeres- demanen.La contractació en origen, que ja hi ha qui ho posa en pràctica en el nostre país, acompanyat d’una altra mesura els cupos temporals de feina a països europeus.  L’obertura de les fronteres a cupos d’immigrants per treballar en els nostres països els permetria mantenir un contacte amb les seves famílies en els seus llocs d’origen, acceptaría la regulació d’un flux migratori i els terminis que marquin els països d’acollida.Els que han estudiat el fenomen de la immigració són del parer que també aquests cupos podrien contribuir a millorar les condicions de vida en els seus països. Sinó, els que vénen i els que vindran no són els que es moren de fam. Per desgràcia, aquests els que es moren de gana no poden ni es plantegen emigrar i moren a la seva eixorca i maltractada terra del Sudan, del Níger o de Malí. Els que emigren no són els que es moren, sinó els que es moren de desesperança veien que no els volen enlloc perquè Europa passa d’Àfrica. Martí Gironell[@more@]

Comentaris tancats a Europa passa d’Àfrica

Terroristes suïcides

TERRORISTES SUÏCIDES

Aquest diumenge 7 d’agost farà un mes dels atemptats de Londres i set anys de la massacre a Nairobi i Dar es Salaam. Dos atemptats simultanis amb cotxe bomba contra les ambaixades dels Estats Units a Kenya i tanzània van causar 258 morts,12 dels quals nord-americans, i més de 5000 ferits.Diuen que aquests van suposar un punt d’inflexió en la política antiterrorista nord-americana que com bé sabem, va acabar de fer el tomb amb l’11-S. Al marge de la coincidència, aquests actes de barbàrie tenen un trist, i desgraciàdament repetit, punt en comú: els terroristes suïcides.Siguin d’Egipte, Palestina, Txetxènia, el Líban, Madrid, Indonesia, Iraq o Londres, ells- o elles que també n’hi ha-són les primeres víctimes del seu acte de terror.Durant mesos  per poder-los preparar, gairebé els segresten amb el pretext de fer-los creure que són úniques, elegides per enaltir l’obra del seu Déu.I amb la seva miserable vida restituir la del Seu creador. Davant d’una reclamació divina d’aquestes característiques no s’hi poden negar. D’entrada, els mestres de l’horror ensenyen al futur terrorista només el que els convé que sàpiga i per descomptat que  tot el que farà ho farà per l’Islam. Això li garanteix immediatament la qualitat de martir. Segons el textos sagrats, un martir té als ulls de Déu sis premis. Per començar tot se li perdona al shahid, al martir, i com a tal se’l venera i se l’honora. A més, de seguida, veu el lloc que li han assignat al Paradís. Està lliure de tot càstig i se’l recompensa amb 72 verges i només ell té el poder per intercedir davant de l’Altíssim a favor de 72 dels seus parents.Els que al marge d’això inculquen al futur suicida aquests arguments, que basats en la seva tradició islàmica legitimen la violencia, saben prou bé que hi ha milions de musulmans que no estan d’acord amb aquest manera de divulgar la seva religió.Ho troben abominant i més quan els amaguen que hi ha versícles igualment sagrats que contridiuen els esgrimits anteriorment i, que malèficament, oculten als aspirants a terrorista.En aquest sentit, el profeta els diu:”Qui mati un creient premeditadament tindrà la gehena com a retribució eternament. Déu s’irritarà tant amb aquell que gosi prendre una vida que el maleirà i li preparà un càstig terrible”.Crec que només la ceguesa que és la manifestació de la inconsciència ens pot fer entendre a la resta- sigui o no musulmà- que algú actui d’aquesta manera.És la perversió de les creences, la manipulació de les idees per aconseguir uns objectius malvats. Sempre ha funcionat així : n’hi ha uns, com podem comprobar malauradament cada dos per tres, que fan servir la vida per provocar mort. N’hi ha d’altres, els llibres d’Història n’estan plens, que s’emparen en les lleis i la demòcracia per destruir el que prèviament s’ha construït des de la tolerancia i sembrar de mort el que abans podia estar florint vigorosament.Aquests les fan servir segons els seus interessos, sempre foscos i en contra de la resta, per fer actes fora de la llei inscrits en la més despòtica de les dictadures. Actes que acaben sent tant o més ignominiosos que els que perpetren els terroristes suïcides en nom de Déu.En els últims temps els més coneguts experts i analistes han dissertat sobre la qüestió i no es posen d’acord a l’hora d’explicar el fenomen: guerra santa, enfrontament entre cultures,  revenja per la política d’occident que oprimeix orient o la de l’expansió de la fe musulmana a base d’erradicar l’hegemonia occidental per restaurar l’esplendor islàmic perdut… totes les masses piquen i per combatre aquests extremismes en què s’acaba reduint el tema el projecte d’aliança de civilitzacions sembla si més no una via que val la pena ja no valorar i tenir en compte sinó explotar seriòsament. Una iniciativa que no hauria de ser vista ni titllada d’utòpica perquè al capdavall no busca  altra cosa que posar en pràctica allò de “parlant la gent s’entén”. Un diàleg entre els diferents pobles des del respecte i la solidaritat. Llàstima que sempre hi hagi gent disposada i disponible a destruir aquests ponts de diàleg.Els terroristes suicides, per exemple.Martí Gironell[@more@]

Comentaris tancats a Terroristes suïcides

L’art de comunicar

L’art de comunicar

 

No descobreixo res de nou si dic que malgrat viure en una època que gairebé tot està condicionat pels mitjans de comunicació de masses fa l’efecte que la incomunicació entre les persones és més gran que en qualsevol altra època. Per això és tant important saber trobar la manera de comunicar-nos amb la resta, sigui a la feina a la nostra vida personal, davant de centenars de persones o en una entrevista cara a cara.

Una bona comunicació fa que ens entenguin millor i per aconseguir-ho hem de ser nosaltres mateixos, sense deixar de tenir els nostres propis pensaments però tampoc sense voler-los imposar.No fer aquest exercici tan saludable porta a mals entesos que deriven en problemes provoquen situacions insostenibles i es tradueix en un mutisme unilateral que talla tota comunicació amb els altres.La incomunicació bàsicament és la incapacitat per explicar què se’ns ha acudit, què hem pensat. No saber expressar què ens preocupa, què ens agrada o què no volem. Poc o molt, millor o pitjor, tothom ho sap fer. Quan hem d’explicar alguna cosa no ens demanen res que no sapiguem fer-com diu l’eslogan d’una campanya cívica de l’ajuntament de Barcelona- tothom se sap explicar i és capaç de fer-se entendre.Però una cosa és explicar i una altra de ben diferent és comunicar. Comunicar és fer un pas més enllà. No només implica saber explicar el nostre missatge- que s’entengui- sinó que a més a més arribi al nostre interlocutor. Si una explicació sovint es queda en la superficie, una bona comunicació hauria de ser capaç d’entrar i somoure la consciència dels nostres interlocutors. Comuniquem el que sentim. Si ho aconseguim segurament deu ser perquè el nostre discurs parteix de la convicció, te un llenguatge suggerent i captivador i l’hem sabut bastir d’emocions i sentiments necessaris perquè les nostres idees connectin amb les dels nostres receptors.Comunicar és un acte de respecte, per les emocions i per la llibertat de qui t’escolta. Hi ha moltes maneres de comunicar-se però a  mi últimament m’hi ha ajudat un llibre. Em va caure a les mans per casualitat i no me n’estic de recomanar-lo a tothom.És “L’illa dels 5 fars” de Ferran Ramon–Cortés editat per RBA-La Magrana. Un llibre que es llegeix tant ràpid com ràpida és la seqüència de llampecs que emet qualsevol far. Gràcies a les diferents característiques que tenen aquestes eines tan útils per la navegació marítima, Cortés ens dóna les claus perquè ens poguem moure sense fer aigües en l’agitat mar de les comunicacions.En el seu recorregut per Menorca, Cortés busca la llum dels 5 fars de l’illa perquè el guiïn i l’iluminin en la seva recerca- que de fet és la de tots- a la resposta de la pregunta ¿com ho haig de fer perquè m’entenguin i el meu missatge arribi?.Una de les moltes reflexions que convida a fer l’autor és que moltes vegades hem estat capaços d’”encendre un far” però moltes d’altres-la majoria, segons ells- ens hem limitat a encendre petits llums que, segurament, s’han acabat perdent enmig de la resta que omplen la nit. Així com des del mar, la distància fa que es perdin les llums de l’entorn i que només quedi, sola, la llum del far, en la comunicació, el temps fa oblidar els petits llums que aconseguim encendre. A mesura que passa el temps, només aconseguim que es recordin els “grans fars”.

Sincerament, val la pena fer un tomb pel l’illa dels 5 fars per arribar a conèixer els cinc punts cardinals que regeixen el mapa de la comunicació, tant personal com professional, perquè com bé sentencia Cortés allò que tan sols entenem, ho oblidem. Si a més d’entendre-ho, ho sentim, ho recordarem sempre.

 

Martí Gironell

 [@more@]

Comentaris tancats a L’art de comunicar